Italia mia, benché 'l parlar sia indarno
a le piaghe mortali
che nel bel corpo tuo sí spesse veggio,
piacemi almen che ' miei sospir' sian quali
spera 'l Tevero et l'Arno,
e 'l Po, dove doglioso et grave or seggio.
Rettor del cielo, io cheggio
che la pietà che Ti condusse in terra
Ti volga al Tuo dilecto almo paese.
[…]
Voi cui Fortuna à
posto in mano il freno
de le belle contrade,
di che nulla pietà par che vi stringa,
che fan qui tante pellegrine spade?
perché 'l verde terreno
del barbarico sangue si depinga?
Vano error vi lusinga:
poco vedete, et parvi veder molto,
ché 'n cor venale amor cercate o fede.
Qual piú gente possede,
colui è piú da' suoi nemici avolto.
O diluvio raccolto
di che deserti strani
per inondar i nostri dolci campi!
Se da le proprie mani
questo n'avene, or chi fia che ne scampi?
[…]
Canzone, io t'ammonisco
che tua ragion cortesemente dica,
perché fra gente altera ir ti convene,
et le voglie son piene
già de l'usanza pessima et antica,
del ver sempre nemica.
Proverai tua ventura
fra' magnanimi pochi a chi 'l ben piace.
Di' lor: - Chi m'assicura?
I' vo gridando: Pace, pace, pace. -
|
Itàlia, inútils els mots que beuen
en les mortals
ferides
que, incansables, el teu cos fracturen!
Plau-me saber que en passions compartides
Arno i Tíber hi
creuen,
i el Po, on dolgut ara els meus fats m’aturen.
Déu, que els teus plans procuren
que la bondat que et va dur a la terra
torne al país
fecund: el teu dilecte.
Vosaltres sou els qui teniu la brida
dels pobles i de l’era,
cap pietat
hi haurà que us guanye?
Què hi fa ací tanta espasa estrangera
perquè un país de vida, de forastera
sang arreu s’hi
banye?
Mal consell que us enganye
sempre hi trobeu, i creieu saber massa,
puix fe o amor cerqueu en cors que us venen:
aquells que com
més tenen
més envoltats són d’odis i gentassa.
Oh, diluvi o
maregassa,
de quines ermes
terres
heu arribat per sorregar els fèrtils camps?
Si us cridaren
les guerres
i ja heu cobrat, qui us tornarà forans?
Oh, cançó, un
repte et llance:
que amb subtil veu les teues raons digues,
puix t’has de moure entre gent orgullosa
i d’hàbits que són cosa
d’altre temps: lletges maneres antigues,
del ver sempre enemigues.
La sort veuràs madura
entre els magnànims, pocs, on el bé és clau.
Dis-los: qui
ens l’assegura?
Sentiu-me a crits: feu la pau, feu la pau!
|