dimecres, 15 de febrer del 2012

COM TROBAR LES PUBLICACIONS

A més dels canals habituals, 
sempre em trobareu a
 LLIBRERIES AMIGUES 
on hi tinc un espai




METROCÒPIA
Plaça Espanya, 16 (albereda)  Tel. 961 492 787
metrocopia@yahoo.es
46 134 FOIOS -L'Horta Nord-


LLIBRERIA ESTUDIO
Plaça Mestre Palau, 12  (Mercat Vell)  Tel. 961 303 476
46 113 MONTCADA -l'Horta Nord-


LLIBRERIA PAPERERIA
Plaça Corts Valencianes, 4 Tel. 961 300 200
MONTCADA




TRADUCCIONS/ VERSIONS



 

                   Llibres de l’Aljamia, 2006   ISBN 84-609-6781-64



SEIXANTA-UN HAIKUS PER A LES QUATRE ESTACIONS

Antologia bilingüe de haikus clàssics de la poesia japonesa. En col·laboració amb el professor de la Universitat de Tòquio, Kazuaki Ura.




 Coedició Ed. Denes/ Universitat de València, 2010  
ISBN 978-84-92768-57-8
       
ANTOLOGIA CARDUCCIANA
            Antologia general de la producció del poeta italià Giosue CARDUCCI.  Traduir en vers ha estat un repte personal i un exercici literari.



Dos versions de passatges de la “Comèdia” de DANT

1. GAUDEIX VALÈNCIA

Godi, Fiorenza, poi che se' sì grande,
che per mare e per terra batti l'ali,
e per lo 'nferno tuo nome si spande!
                               
Tra li ladron trovai cinque cotali
tuoi cittadini onde mi ven vergogna,
e tu in grande orranza non ne sali.

Ma se presso al mattin del ver si sogna,
tu sentiari, di qua di picciol tempo,
di quel che Prato, non ch’altri, t’agogna.

E se già fosse, non saria per tempo,
così foss’ei, da che pur esse dee!
che più mi graverà, com più m’attempo.

                       Dante,  Inferno, XXVI 1-8

Gaudeix, València, perquè et veus gran;
rica d’avars afectes i d’un nom
que renegar vol  de fills i germans.

De meninfots i lladres tants n’hi ha com
festes al teu calendari,  i amb  vergonya
ballar la Moma ens fas arreu del món.

Però si és ver que al matí ver es somia
aviat sabràs com l’orgull fals declina,
i amb quina fama la traïció es premia.

Com si ja fóra l’hora que abomina
el temps que ha d’arribar prest o d’hora,
la impaciència em torba i domina.




2. INVECTIVA CONTRA VALÈNCIA O ITÀLIA





Ahi serva Italia, di dolore ostello,
nave sanza nocchiere in gran tempesta,
non donna di province, ma bordello!

Quell' anima gentil fu così presta,
sol per lo dolce suon de la sua terra,
di fare al cittadin suo quivi festa;

e ora in te non stanno sanza guerra
li vivi tuoi, e l'un l'altro si rode
di quei ch'un muro e una fossa serra.

Cerca, misera, intorno da le prode
le tue marine, e poi ti guarda in seno,
s'alcuna parte in te di pace gode.

                     Cant VI Purgatori 76-87



I dius Itàlia, com dius València
perquè només has canviat de pell:
el mateix cor, la mateixa indolència.

País servil, ai,al dolor mesell;
nau sense rumb, capità en mala mar,
no regne altiu, sinó arlot de bordell!

Lleial i noble: un temps festejar
els ciutadans era en aquesta terra
motiu d’orgull, i ara els vols oblidar!

I estar no saps sense moure entre ells guerra;
que l’un de l'altre per enveja es rosega;
si l’amic puja, l’altre tot ho esguerra.

Mira, mesquina, com la gent s’aplega
de la mar fins la serra i més enllà:
clamen la pau que el desgovern els nega.




CXXVIII
CLAM PER ITÀLIA    de F. PETRARCA

Italia mia, benché 'l parlar sia indarno
a le piaghe mortali
che nel bel corpo tuo sí spesse veggio,
piacemi almen che ' miei sospir' sian quali
spera 'l Tevero et l'Arno,
e 'l Po, dove doglioso et grave or seggio.
Rettor del cielo, io cheggio
che la pietà che Ti condusse in terra
Ti volga al Tuo dilecto almo paese.
[…]


Voi cui Fortuna à posto in mano il freno
de le belle contrade,
di che nulla pietà par che vi stringa,
che fan qui tante pellegrine spade?
perché 'l verde terreno
del barbarico sangue si depinga?
Vano error vi lusinga:
poco vedete, et parvi veder molto,
ché 'n cor venale amor cercate o fede.
Qual piú gente possede,
colui è piú da' suoi nemici avolto.
O diluvio raccolto
di che deserti strani
per inondar i nostri dolci campi!
Se da le proprie mani
questo n'avene, or chi fia che ne scampi?
[…]

Canzone, io t'ammonisco
che tua ragion cortesemente dica,
perché fra gente altera ir ti convene,
et le voglie son piene
già de l'usanza pessima et antica,
del ver sempre nemica.
Proverai tua ventura
fra' magnanimi pochi a chi 'l ben piace.
Di' lor: - Chi m'assicura?
I' vo gridando: Pace, pace, pace. -

Itàlia, itils els mots que beuen
en les mortals ferides
que, incansables, el teu cos fracturen!
Plau-me saber que en passions compartides
Arno i Tíber hi creuen,
i el Po, on dolgut ara  els meus fats m’aturen.
Déu, que els teus plans procuren
que la bondat que et va dur a la terra
torne al país fecund: el teu dilecte.


Vosaltres sou els qui teniu la brida
dels pobles i de l’era,
cap pietat hi haurà que us guanye?
Què hi fa ací tanta espasa estrangera
perquè un país de vida, de forastera
sang arreu s’hi banye?
Mal consell que us enganye
sempre hi trobeu, i creieu saber massa,
puix fe o amor cerqueu en cors que us venen:
aquells que com més tenen
més envoltats són d’odis i gentassa.
Oh, diluvi o maregassa,
de quines ermes terres
heu arribat per sorregar els fèrtils camps?
Si us cridaren les guerres
i ja heu cobrat, qui us tornarà forans? 

Oh, cançó, un repte et llance:
que amb subtil veu les teues raons digues,
puix t’has de moure entre gent orgullosa
i d’hàbits que són cosa
d’altre temps: lletges maneres antigues,
del ver sempre enemigues.
La sort veuràs madura
entre els magnims, pocs, on el bé és clau.
Dis-los: qui ens l’assegura?
Sentiu-me a crits: feu la pau, feu la pau!


                  







LA MARE A QUI HAN MORT EL FILL
La madre dell’ucciso

Fragment d’un poema sobre l’escultura homònima de Francesco CIUSA

 


Madre, nel grido della turba, il carro
trainò l’ucciso figlio tuo dal monte;
e troppo lenti erano i gravi bovi
a portartelo al tuo solo dolore.
Or te lo senti ripassar sul core
il sanguinoso carro.

Ti affliggi, o madre, nell’immota pena
della tua vita; e ti discarna e adunca
il dolore col suo ferreo ronciglio
più d’allor che con lui, col dolce figlio,
falciavi l’orzo per le chiuse valli.

Altra messe ora mieti:
la falce del pensiero
taglia spighe di pianto;
leghi i mannelli del gran sogno infranto
nel tuo silenzio, sotto il cielo nero.

E non sola una madre con un solo
dolor tu sei, ma sei
Ahi! tutta la Barbagia di Sardigna




Mare, enmig dels crits de la gent, el carro
duia el fill que t’han mort allà en  la serra;
i massa lents els bous greus avançaven
per dur-te’l al teu dolor solitari.
Ara sents, cor endins, com de nou torna
aquest sangonós carro.
...
T’ofegues, oh mare, en la immòbil pena
d’aquesta vida; i t‘asseca i et corba
el dolor d’aquesta dalla de ferro
més que llavors, quan amb el teu fill tendre
segaves l’ordi en les valls tancades.

Altres messes ara segues:
la falç del pensament ara
les espigues del plany talla;
lligues garbes d’una vida trencada
en el teu silenci, sota el cel negre.

I no sols una mare amb un únic
dolor tu eres, perquè duus
ai! tota la Barbàgia de Sardenya