dilluns, 30 d’abril de 2012

ANTOLOGIA CARDUCCIANA


Amb ocasió del centenari de la mort del poeta Giosue CARDUCCI es van celebrar a la Universitat de València una Jornades internacionals (3-4 desembre 20027) sobre la figura del poeta,  a iniciativa de la professora del Departament d'Italià Maria BAYARRI.  Entre altres conclusions es va veure la necessitat d'oferir una antologia Carducciana que donara una visió completa de l'obra d'aquest premi Nobel italià, més citat que llegit.  I jo m'hi vaig enganxar al carro amb la proposta de traudir en vers Carducci, un projecte tan ambiciós que em va superar per moments. Tenia clar, però, que la finalitat de tot plegat era aprendre a traduir i "impadronirmi" com -diríem en italià- de la veu del poeta. Passats els treballs, queda la satisfacció del treball fet.



 



 
PASSANT PER LA MAREMMA TOSCANA


Un tema recurrent dels poetes és l’enyor del paisatge de la infantesa. En la tradició literària es podrien trobar nombrosos exemples. En aquest cas els ecos del sonet CCI de Petrarca són palesos als versos 5 i 9. Aquesta evocació anecdòtica del paisatge permet al poeta fer-se’n un autoretrat.

Dolç país, on vaig haver de conviure
entre el posat sever i l’altiu cant,
i un pit que amors i odis no feren lliure,
quan hi retorne, el cor s’excita tant!

Amb ulls perduts entre el plany i el somriure
em reconec pels coneguts voltants
i hi vaig cercant els meus somnis reviure,
perduts ja rere els juvenils encants.

Oh, estima i somnis passats, cosa vana.
I sempre córrer i no atènyer fi;
i l’endemà cauré. I encar llunyana

sent la pau de les llomes al meu si,
entre la boirina i la verda plana
que somriu amb la pluja del matí.


 
PLANY ANTIC


Oda anacreòntica, en quartetes d’heptasíl·labs, on els versos centrals rimen entre ells i l’últim de cada estrofa. El poeta se centra en el dol per la mort del fill, que ací contraposa al magraner que tenia a casa i que reviscola  passat l’hivern, cosa que no pot fer el fill mort, al qual identifica amb una flor irremeiablement marcida.

L’arbre al qual, tu, allargaves
aquelles mans menudetes,
el magraner de branquetes
verdes amb vermelles flors,

al callat hort solitari
ha rebrotat tot just ara;
Juny el reviscola encara
amb la llum i amb la calor.

Tu, flor de la meua planta,
trepitjada i ja marcida,
tu, d’aquesta inútil vida,
suprema i única flor,

jaus en la terra ben freda,
jaus en la terra ben negra;
ni el sol mai més no t’alegra
ni et desvetlla cap amor.


                             XXXVI
 LA MEUA NAU DINS LA TEMPESTA FOSA
                      
 Aquest sonet reprén el tema clàssic de la nau com símbol i metàfora de la vida, un tema que és recurrent al llarg de la història literària. En aquest cas, el referent més immediat és el Petrarca de poema CLXXXIX que comença igual. 


Passa la meua nau, sola, quan trenquen
xiscles d’arners dins la tempesta fosa,
que la bat i envolta i mai no reposa;
trons i llamps i ones  que la mar remenen.

Del continent, ara perdut, me’n vénen
tot de records  amb cara llagrimosa,
i el desesper més gran en fatigosa
vista s’abat damunt dels rems que es trenquen.

Però el meu geni, ert a popa, trau pit
i canta fort, i cel i marejades
mira, i el vent als pals es torna  un crit:

― Voguem, voguem, oh, escortes desesmades,
virem al port nuvolós de l’oblit,
als esculls blancs on principia l’Hades.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada