dissabte, 7 de setembre del 2013

Luceafarul, d'Eminescu



          
         El poema “Luceafarul” és una mena de himne recitat per generacions a l’escola i que tothom coneix, malgrat la llargària i complexitat, més de cent estrofes. L’he reduït a una tercera part i n’he fet una versió  rimada.


Luceafarul    (L’estel de l’alba)
       
                                           I
Amor imposible entre una princesa i l’estel de l’alba

Qui sap si res passà  d’igual,
qui sap res d’aquella princesa
nascuda de bressol reial
i d’incomparable bellesa!

La nit fosca perd el seu vel
si ella trau el cap a l'esfera;
per la finestra mira el cel
on l’estel de l’alba l’espera.

Cada nit ella surt i el mira.
L’estel creix i brilla amb deler,
i per la  donzella sospira
i s’enamora i no pot ser.


Però ell, crescut per l’esperança,
el pit amb més força  encendre vol,
i des d’una fosca estança
ella l’espera; quin consol!
                  
                                    II
L’estel de l’alba vol tornar-se humà

L’estel, per abillar-la amb sedes,
entra en la cambra a poc a poc
i li fila amb espurnes fredes
una teranyina de foc.

Ella somriu, ara que el mira
a l’espill; però ell tremola
veient que el seu somni regira
i dins la seua ànima es cola.

Somia, veient-la al llit,
que tota afligida li confessa:
— Oh, mestre de la  meua nit,
digues,  per què no véns? De pressa!
 
Baixa suau, tendre estel de l’alba,
baixa immers dins una  centella.
Entra en casa, en ma pensa balba,
porta-hi la llum més novella!
 
—Per arribar fins a l’alcova,
per mirar-te ben a la vora
vaig baixar del cel a una cova,
i amb les aigües vaig pujar fora.
 
Oh, vine! Tresor meravellós,
abandona el món si et fa nosa;
jo sóc l’estel més ardorós 
i tu seràs la meua esposa.
 
— Oh, eres bell i encisador,
l’àngel bo d’un somni  seré;
però el teu camí em fa temor
i no, jo mai no et seguiré.
 
Estranya parla i roba  tens,
brilles com  la neu a l’hivern.
Tu ets mort; jo sóc viva, alé intens.
Els teus ulls són de glaç etern.
 
Si m’estimes d’amor fatal,
si és cert que el meu amor deleres,
baixa a terra i sigues mortal
igual com ho sóc jo; a què esperes?


—La immortalitat que em demanes
per un bes la bescanviaré,
perquè veges que em muir de ganes,
amor meu, sí, així ho faré.


                                       III
         Caterín, un criat de palau, s’enamora de la princesa i li descobreix l’amor sensual en contraposició al somni impossible de l’estel de l’alba.

Ben bonica l’ha feta el temps,
també orgullosa i distant.
Bo, Caterín, la sort la tens:
aprofita-la i viu l’instant.

—Què voldria jo, em dius, princesa?
Vull que no et perda el pensament,
vull que rigues, vull amb  dolcesa
un bes, vull besar-te innocent.

—No, no vull saber què em demanes.
Deixa’m en pau i fuig d’ací.
De l’estel de l’alba tinc ganes
i una enyorança que no té fi.

—Au, jo et diré què és l’amor ver:
quan la cara a tu vaig baixant
puja-la i mira’m amb deler;
la vida  ens està esperant.

Ella,  el seu Caterín escolta
alhora atrevida i  discreta,
torbada, però desimbolta.
No vol, ...si és sols una miqueta...

Llavors, l’estel de l’alba torna
des del silenci de l’oblit,
brilla amb tota la força, ajorna
per un altre dia el despit.

Quan veu dels dos amants les cares,
— Catarín se’n duu el duel.
Ella ha perdut l’enyor dels pares
i ha deixat de costat l’estel.


                           IV
L’estel de l’alba demana inútil la mort

L'estel de l’alba se’n va anar,
supernova de llums i trons ;
i molts milers d'anys van passar
com si només foren segons.
 
I no pot més,  ja no li basta
aquell desig indefinit,
un  abisme que no s’abasta, 
l’enteresa d’un cec oblit.
 
—De la més negra eternitat,
oh, Pare etern, allibera’m!
i arreu del món seràs lloat;
una vegada més, escolta’m.

Apaga’m l’immortal nimbe,
ma  mirada de foc fes fora;
i a canvi, deixa que m’estimbe
per una hora d'amor, una hora ...
 
—Vols saber tu el que l’home sent?
vols ser com ells, vols viure-hi dins?
Ells només construeixen al vent,
segueixen ideals mesquins.
 
El destí tenen en un ai,
ells, als estels fien sa sort.
Patrons som del temps i l’espai,
al cel no hi coneixem la mort.
 
Tu vols morir desesperant?
Torna ací i observa l’esfera,
mira bé aquell planeta errant
i així sabràs  el que t'espera.
 
 
              V
La immortalitat és la solitud distant

I  la sort dels homes no enveges,
perquè la immortalitat
no és un desig ni deixa petges.
L’estel, d’amors s’havia estimbat,

i ara és de nou del cel correu.
Hiperió com  cada vespre
difon la seua llum arreu,
que és el que ha fet sempre.
 
Ella, boja d’emocions,
alça els ulls i veu l’estel primer. 
Confessa els seus desigs pregons
com faria  un amant  sincer:
 
—Amb lent encís, com la llum freda,
endinsa’t als meus pensaments,
i i·lumina amb calma queda 
la nit cega dels sentiments.
 
Al cel, queda't al meu recer
per apagar aquest corcó:
perquè has sigut l’amor primer;
també, l’última il·lusió.
 
Tremola ell com  altres vegades
menant solituds. Al parany
del passat no hi cau: què importa ara
si és ell o qualsevol estrany?
 
—Viviu al vostre cercle estret,
és la sort qui us mena el destí.
Tan immortal com fred,
jo he refet com sempre el camí .
 
 

              Mihai EMINESCU(1883)

        


dilluns, 21 de maig del 2012

PRESENTACIONS "COL·LOQUIS DE CANET"


                 VINALESA


organitza









   divendres, 7 de juny
22 h al Centre Cívic Muncipal
 tertúlia del club de lectura Macarella  
BONREPÒS I MIRAMBELL 
 del llibre 



presenta Àlex ROS












SETMANA DEL LLIBRE A METROCÒPIA

PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE DE PAU MARQUÉS
DISSABTE, 21 D’ABRIL, 2012 A LES 18:00 HORES
METROCÒPIA
PLAÇA ESPANYA, 16 (ALBEREDA)
FOIOS




43a FIRA DEL LLIBRE DE VANCIA
dissabte, 5 maig
18-20 h
Signatura de llibres




ASSOCIACIÓ CULTURAL "LA FEMOSA"
ARTESA DE LLEIDA
dissabte, 19 maig  22 h

COL·LOQUIS DE CANET (Edicions Germania, 2012): Aquest és el títol del darrer llibre de Pau Marqués el qual, gentilment, es va dignar a venir-nos-el a presentar a Artesa de Lleida, a la seu de l’Agrupació Cultural La Femosa. Per qüestions d’agenda, (per no trobar un dia concret per a fer-ho que ens vingués bé a tots), ens vam avenir a fer la presentació el dia 19 de maig. Un dissabte a la nit. Tot i així, a la seu de La Femosa, un lloc petit però acollidor, ens vam aplegar prou gent per escoltar l’amic Pau Marqués amb molt d’interès. Vam fer (com acostumem a fer molts cops) una cremada de rom per encetar (després que en Pau ens comentés el llibre) un animat col·loqui que va durar fins a la matinada.

Adolf COSTAFREDA










SETMANA CULTURAL
ASSOCIACIÓ DE JUBILATS D'ALFARA
 dimarts, 29 maig 18,45 h
presentació
 
 





 
divendres, 1 de juny a les 20,30 h
(un  poc abans pels qui voldran visitar la casa i parar l’escena)

PRIMAVERA AVANÇADA
AL JARDÍ DEL PALAU DE LES BOSCH


(casa gòtica)
amb la presentació del llibre


                                         1920



escoltarem, llegirem, xarrarem,  (cantaren si convé)
… i  endraparem quatres pastes salades i beurem vi bo;
i encara hi haurà dolcets per adobar tant d’excés.



IMPORTANT !
Comuniqueu la vostra intención d’assistir (almenys dos dies abans) perquè puguem saber quants serem; no es tracta d’un acte públic sinó d’un aplec d’amics i coneguts

Contacteu amb Josep Bondia eltirant@hotmail.com
o amb Pau   pau.marques@uv.es







DIJOUS 4 D'OCTUBRE
21,30 h
Bar Silvestret
ALFARA -L'Horta Nord-
Sopar-presentació


Coalició Compromís
ALFARA


Club Diario Levante


Viernes, 19 de octubre de 2012, 20:00 horas
Imprimir Enviar
COL·LOQUIS DE CANET

Una novel·la de Pau Marqués
Hi intervindran l´autor de teatre Manuel Molins, la cantant Empar Torres, Carles Forés Fernández i l´autor de la novel·la, Pau Marqués

Presentació de la novel·la

Colaboran:  Editorial Germanía

Col·loquis de Canet
Col·lecció Barraca Sèrie Nord, 5 - Autor: Pau Marqués - ISBN: 978-84-92587-64-3 - 220 pàgs.

Una Setmana Santa es reuneixen en un apartament de la platja de Canet d´en Berenguer tres amics estudiants universitaris inscrits a un curs sobre la Divina Comèdia; dos d´ells, Biel i Adrià amb les respectives parelles, Tina i Mireia; el tercer, Arnau, que no en té, haurà de suportar Aina, la germana menuda d´una de les xiques. El sentit negatiu del mot suportar anirà canviant a mesura que, per vanitat primer i per divertiment després, comencen a contar històries. Les prevencions de la nova parella es tornaran un joc de seducció atiat per la mateixa literatura i les reaccions que provoca. Aquest Decameró inclou dotze relats que són dotze exercicis literaris que exposen mig d´amagat una biblioteca personal. Com dirà el protagonista: «Deixeble d´una literatura que no entenia bé, almenys tenia la voluntat de redactar algunes impressions vitals; que aquestes retrataren el món que m´envoltava no era una ambició tan clara».

Pau Marqués es dedica a l´ensenyament i a viatjar. I si encara té temps, passa a paper alguna de les nombroses anècdotes que els exercicis anteriors li proporcionen. Ha tocat diversos camps de la producció literària. Va començar fent guions de còmic de les aventures de Georgina. Ha publicat les novel·les Ací hi ha gat en sac, El fill francés, Receptari de Malima i la rondalla La casa de la sirena, a més d´alguns relats dispersos. En el camp de la poesia ha intervingut en la traducció d´una antologia de poesia japonesa: Seixanta-un haikús per a les quatre estacions i posteriorment ha publicat el recull de creació pròpia Cala la lluna i altres haikus. També ha traduït en vers el poeta italià Carducci. La passió pels llibres l´ha dut a escriure Col·loquis de Canet com una pràctica d´estils narratius diferents.
 



El dramaturg Manuel Molins, el professor Carles Forés i la cantant de cant d'estil Empar Torres van participar en la presentació el divendres 19 d'octubre de la novel·la de Pau Marqués Col·loquis de Canet.
Segons Carles Forés la novel·la de Marqués és "un petit manual sobre la llibertat", mentre que per a Molins "les referències literàries amb les que compta aquesta última novel·la de Pau Marqués la inserten en la narrativa mediterranea"


dilluns, 30 d’abril del 2012

Dos versions de la COMÈDIA de DANT

Dos versions de passatges de la “Comèdia” de DANT

1. GAUDEIX VALÈNCIA

Godi, Fiorenza, poi che se' sì grande,
che per mare e per terra batti l'ali,
e per lo 'nferno tuo nome si spande!
                               
Tra li ladron trovai cinque cotali
tuoi cittadini onde mi ven vergogna,
e tu in grande orranza non ne sali.

Ma se presso al mattin del ver si sogna,
tu sentiari, di qua di picciol tempo,
di quel che Prato, non ch’altri, t’agogna.

E se già fosse, non saria per tempo,
così foss’ei, da che pur esse dee!
che più mi graverà, com più m’attempo.

                       Dante,  Inferno, XXVI 1-8

Gaudeix, València, perquè et veus gran;
rica d’avars afectes i d’un nom
que renegar vol  de fills i germans.

De meninfots i lladres tants n’hi ha com
festes al teu calendari,  i amb  vergonya
ballar la Moma ens fas arreu del món.

Però si és ver que al matí ver es somia
aviat sabràs com l’orgull fals declina,
i amb quina fama la traïció es premia.

Com si ja fóra l’hora que abomina
el temps que ha d’arribar prest o d’hora,
la impaciència em torba i domina.




2. INVECTIVA CONTRA VALÈNCIA O ITÀLIA





Ahi serva Italia, di dolore ostello,
nave sanza nocchiere in gran tempesta,
non donna di province, ma bordello!

Quell' anima gentil fu così presta,
sol per lo dolce suon de la sua terra,
di fare al cittadin suo quivi festa;

e ora in te non stanno sanza guerra
li vivi tuoi, e l'un l'altro si rode
di quei ch'un muro e una fossa serra.

Cerca, misera, intorno da le prode
le tue marine, e poi ti guarda in seno,
s'alcuna parte in te di pace gode.

                     Cant VI Purgatori 76-87



I dius Itàlia, com dius València
perquè només has canviat de pell:
el mateix cor, la mateixa indolència.

País servil, ai,al dolor mesell;
nau sense rumb, capità en mala mar,
no regne altiu, sinó arlot de bordell!

Lleial i noble: un temps festejar
els ciutadans era en aquesta terra
motiu d’orgull, i ara els vols oblidar!

I estar no saps sense moure entre ells guerra;
que l’un de l'altre per enveja es rosega;
si l’amic puja, l’altre tot ho esguerra.

Mira, mesquina, com la gent s’aplega
de la mar fins la serra i més enllà:
clamen la pau que el desgovern els nega.

ANTOLOGIA CARDUCCIANA


Amb ocasió del centenari de la mort del poeta Giosue CARDUCCI es van celebrar a la Universitat de València una Jornades internacionals (3-4 desembre 20027) sobre la figura del poeta,  a iniciativa de la professora del Departament d'Italià Maria BAYARRI.  Entre altres conclusions es va veure la necessitat d'oferir una antologia Carducciana que donara una visió completa de l'obra d'aquest premi Nobel italià, més citat que llegit.  I jo m'hi vaig enganxar al carro amb la proposta de traudir en vers Carducci, un projecte tan ambiciós que em va superar per moments. Tenia clar, però, que la finalitat de tot plegat era aprendre a traduir i "impadronirmi" com -diríem en italià- de la veu del poeta. Passats els treballs, queda la satisfacció del treball fet.



 



 
PASSANT PER LA MAREMMA TOSCANA


Un tema recurrent dels poetes és l’enyor del paisatge de la infantesa. En la tradició literària es podrien trobar nombrosos exemples. En aquest cas els ecos del sonet CCI de Petrarca són palesos als versos 5 i 9. Aquesta evocació anecdòtica del paisatge permet al poeta fer-se’n un autoretrat.

Dolç país, on vaig haver de conviure
entre el posat sever i l’altiu cant,
i un pit que amors i odis no feren lliure,
quan hi retorne, el cor s’excita tant!

Amb ulls perduts entre el plany i el somriure
em reconec pels coneguts voltants
i hi vaig cercant els meus somnis reviure,
perduts ja rere els juvenils encants.

Oh, estima i somnis passats, cosa vana.
I sempre córrer i no atènyer fi;
i l’endemà cauré. I encar llunyana

sent la pau de les llomes al meu si,
entre la boirina i la verda plana
que somriu amb la pluja del matí.


 
PLANY ANTIC


Oda anacreòntica, en quartetes d’heptasíl·labs, on els versos centrals rimen entre ells i l’últim de cada estrofa. El poeta se centra en el dol per la mort del fill, que ací contraposa al magraner que tenia a casa i que reviscola  passat l’hivern, cosa que no pot fer el fill mort, al qual identifica amb una flor irremeiablement marcida.

L’arbre al qual, tu, allargaves
aquelles mans menudetes,
el magraner de branquetes
verdes amb vermelles flors,

al callat hort solitari
ha rebrotat tot just ara;
Juny el reviscola encara
amb la llum i amb la calor.

Tu, flor de la meua planta,
trepitjada i ja marcida,
tu, d’aquesta inútil vida,
suprema i única flor,

jaus en la terra ben freda,
jaus en la terra ben negra;
ni el sol mai més no t’alegra
ni et desvetlla cap amor.


                             XXXVI
 LA MEUA NAU DINS LA TEMPESTA FOSA
                      
 Aquest sonet reprén el tema clàssic de la nau com símbol i metàfora de la vida, un tema que és recurrent al llarg de la història literària. En aquest cas, el referent més immediat és el Petrarca de poema CLXXXIX que comença igual. 


Passa la meua nau, sola, quan trenquen
xiscles d’arners dins la tempesta fosa,
que la bat i envolta i mai no reposa;
trons i llamps i ones  que la mar remenen.

Del continent, ara perdut, me’n vénen
tot de records  amb cara llagrimosa,
i el desesper més gran en fatigosa
vista s’abat damunt dels rems que es trenquen.

Però el meu geni, ert a popa, trau pit
i canta fort, i cel i marejades
mira, i el vent als pals es torna  un crit:

― Voguem, voguem, oh, escortes desesmades,
virem al port nuvolós de l’oblit,
als esculls blancs on principia l’Hades.


ENTREVISTA sobre la novel·la COL·LOQUIS DE ...

Sala de premsa Editorial Germania: ENTREVISTA AMB PAU MARQUÉS AUTOR DE COL·LOQUIS DE ...: L’escriptor d’Alfara del Patriarca, Pau Marqués i Bisquert , acaba de publicar en la col·lecció Barraca de l'editorial Germania, la se...

dijous, 19 d’abril del 2012

EL FILL FRANCÉS

EL FILL FRANCÉS

            El fill francés és el final d’una seducció. La trobada dels dos  germanastres  els ajudarà a entendre com la mateixa indecisió ha teixit les pròpies vides. Pierre fa la crònica d’un viatge a Pego, el poble del seu pare. En aquest viatge al passat familiar iniciarà un camí interior que el descobrirà com un intrús involuntari en una història d’amor que l’enfrontarà amb el germanastre, precipitant el desenllaç de les coses. Al damunt de tot plana la presència de la tia Marta que com una parca ha filat el destí dels protagonistres. Pierre farà l’ofici de voyeur per mostrar-nos el món de Joan i el seu país.


ed. Camacuc, 1994  ISBN  84-86970-89-X