relats: LA FORNERETA I EL SOLDAT

Justificació

    Una cosa bonica dels viatges són les anècdotes recurrents perquè són especials: “jo hi vaig estar allà, el vaig conèixer o vaig escoltar com ho contaven”. Són la literatura dels viatges, un imaginari comú que reviscola dolçament moments intensos que vam compartir amb el grup i fora de casa. Després, si tenim paciència, redactem quatre ratlles; la major part de les vegades, però, ens agrada simplement evocar sense cap compromís de precisió o veracitat.

       En el viatge a l’UMBRIA-LES MARQUES que vam fer en Pasqua del 2010 vam trobar la mestressa d’un hotel que vivia contant històries del seu establiment i del país. Jo, per tal d’enredar, vaig lligar la vida de la Sra. Lella amb la del personatge històric que va habitar al palau on estava l’hotel.  I d’aquí el compromís de fer-ne quatre ratlles. L’estiu de l’any passat al recital del Botànic “València-Itàlia: ideals de llibertat” se’m va presentar l’ocasió i vaig contar al públic assistent al història de Colomba Antonietti, una heroïna del Risorgimento italià.  Vaig fer arribar el relat a la mestressa de l’hotel i també em vaig comprometre a penjar-lo al web. Tot arriba. 

La fornereta i el soldat: 

història de Colomba Antonietti, 

una heroïna del Risorgimento

A Lella, de l’Hotel Itàlia de Folinyo, 

per la passió de viure el seu ofici i el seu país

    Els viatges, com la vida, són una historia d’històries que el temps va allargant, acurtant, intensificant segons l’interés que hi posem a cada moment. Sempre és una sort  topar-se amb gent que viu les anècdotes que conta, perquè te les fa viure a tu també. I quan fas teua la vida dels altres, és com si visqueres moltes vides. I cada vegada que les contes les vius de nou de la  mateixa manera com es viuen uns records que amb el temps ja no saps si són realment teus.

            He tingut la sort de viatjar i poder contar-ho, no per haver-me salvat de cap circumstància extrema, sinó perquè vaig treballar, se’n diu així quan volem donar seriositat al que fem, en un Club de Viatges: Fil-Per-Randa. La feina consistia en estudiar-te un itinerari, que sovint només coneixies documentalment ―en aquest aspecte internet ha obert molt de món― i fer-lo viure als altres. En aquesta feina, com en tantes altres coses, és bàsica la passió que hi poses. Havies de fer sentir als que viatjaven amb tu, que el que veien els propis ulls formava part d’una vida viscuda anteriorment, de manera intensa, en un temps i un espai que confonen passat i present.

            La Pasqua de l’any deu del nou segle vaig dur un viatge a la Itàlia Central. Es tractava d’ensenyar-los la columna vertebral dels Apenins i la banda de l’Adriàtic, on hi ha grans paisatges i ciutats per gaudir. Havíem inclòs ciutats emblemàtiques: Assís, Perusa, Urbino... per assegurar un nombre mínim de viatgers. En aquestes ciutats la satisfacció pel que trobaran està assegurada, també les fotos. La resta és qüestió de deixar-se dur, i en aquest aspecte la gent de Fil-Per-Randa és ben agraïda.

            Ens vam instal•lar al cor mateix d’Itàlia, a la ciutat de Folinyo, enmig dels dos mars i equidistant tant del nord com del Sud. L’hotel Itàlia és un establiment familiar. A Lella, la propietària, li encanta parlar del país i del seu hotel com un part essencial de la família que de manera molt extensa i ocasional som els viatgers que ens hi hostatgem. I com el món és una teranyina on  estem tots enredats, resseguint el fil, com es fa amb les famílies llargues, sempre acabes trobant-hi  un parent proper o llunyà. Una amiga de Lella que gestiona un restaurant, té un fill que se n’anà, com fan ara els joves, a estudiar a Europa, i allà en Londres es trobà amb altres italians i es feren socis i decidiren muntar un restaurant a València i els hi va anar bé. D’aquell restaurantet de tapes italianes vora la plaça Na Jordana al barri del Carme nasqueren els tres restaurants d’ara: un al carrer de la Mar, l’altre a tocar del Micalet i el tercer a Russafa. I quan li vam dir que érem de València, ens encomanà un saludet per al seu fill Ale, que ja s’ha fet mig valencià.

            L’hotel Itàlia és cosa també de Venanzio, el marit; enredats en un projecte que és la vida de la parella, els estalvis, la família. No sense esforços, aquella antiga taverna en un cantó de la plaça Matteotti, es transformà primer en fonda, i amb els anys en el que és ara: un hotelet amb encant. L’establiment actual s’assenta arran d’una ampliació sobre l’antic palau medieval dels Comtes Varini, un edifici que al segle XIX compartia els usos de caserna militar i forn. L’actual habitació número dotze era, diuen, la que va ocupar Colomba Antonietti,  una de les filles dels forners i heroïna del Risorgimento italià.

            Rere de la passió per reivindicar el bressol de l’heroïna hi ha la personalitat de Lella, lluitadora i tirada avant com Colomba. En ambdues dones l’amor contrastat els hi va donar la força. Venanzio és el marit de Lella i un puntal en els afers de l’hotel. El marit de Colomba Antonietti, el comte soldat Luigi Porzi, nascut al mateix poble de Venanzio va estar víctima del seu temps: enamorat, patriota exaltat, romàntic... Botxí del destí va estar un beat de l’església, el Papa Pius IX, nascut com els anteriors a Senigàl•lia, ciutat propera a Folinyo.  La història personal de Luigi Porzi acabà amb la tràgica mort de Colomba; els seus ideals, però, han crescut, així com la memòria de l’esposa. 

            Colomba Antonietti era la menuda de la casa: una xiqueta alta, prima, pell de color oliva i cabells negres arrissats.  Tenia la mirada suau dels etruscs i una generositat desprevinguda, pròpia de la religiositat accentuada que havia heretat de sa mare.  Devoció i fantasia, atractiu físic i setze anys la feien el centre de les mirades dels cadets de la guarnició, però ella feia com que no se n’assabentava. Era impensable que cap soldat d’aquells, fills de famílies bones, poguera fixar-se en la filla d’un pobre forner. Colomba  es deixava anar  entre la innocència i la coqueteria pròpies de l’edat. 

            Per això, cada dia es presentava voluntària entre les germanes per dur el pa a la caserna on hi havia els soldats. Els anys de l’adolescència no es perdonen, ni ella era de pedra; de manera que sense saber ben bé com, es trobà que el que era una bona disposició  acabà sent una veritable passió: el desig de veure el cadet encarregat de replegar les vitualles que hi arribaven, especialment el pa cada dia que ella portava amb la generositat i dolçor d’un àngel. Primer, una  mirada,  un somriure de complicitat. Després, inacabables converses entre el cadet i la fornereta quan ell feia la guàrdia al pati i ella s’hi abocava per la finestra de l’habitació:  xiuxiueigs i petits gestos i la companyia que les ombres en la foscor del pati els permetia intuir.  Com més sucre, més dolç. I aquests amants amb tot el temps del món no n’hagueren tingut prou. Si Colomba  duia el pa, era el cadet qui venia a casa a passar comptes amb el forner. Qualsevol excusa era bona.

            Aquesta amistat tan “interessada” aviat va alçar sospites del pares de Colomba que temien que el soldat enredara la xiqueta amb falses promeses. La filla d’un forner mai no podria aspirar a la mà d’un militar, i menys si aquell xicon alt i ros era fill del comte Porzi. Llavors, els forners van decidir tallar una relació que no tenia cap futur:  van recloure la xiqueta en casa i demanaren al tinent de la guarnició el trasllat del cadet. Pensaven:  “Ulls que no veuen, cor que no sent”, però es van equivocar. Si els amants no podien veure’s en persona, era la literatura qui els encenia el cor per mitjà de  llarguíssimes cartes que s’enviaven d’amagat. Al seu exili el soldat féu mèrits fins que el van fer tinent.

            Aprofitant un permís acordà  amb Colomba que tornaria a Folinyo i es casarien d’amagat. Una vegada celebrat el matrimoni es van traslladar a Roma, la destinació de nou tinent. Tanmateix no tot seria tan fàcil com s’havien imaginat. Una vegada a Roma, el tinent Luigi és arrestat per haver-se casat sense el preceptiu permís governamental exigible als militars. Aquests impediments,  en lloc d’allunyar-los fan més intensa la passió que es tenen.  Colomba aniria amb el marit a l’infern si fóra necessari. Literalment, perquè el 1846, durant la 1a guerra per la independència, Colomba acompanyarà Luigi amb les tropes pontifícies camí de Venècia. Hi ha guerra contra l’imperi austríac. Per evitar problemes no dubtarà a tallar-se el cabells i vestir-se de soldat.

            Tornats a Roma, el desencant patit en la guerra és gran i Colomba radicalitzarà la seua posició; ja no serà sols una passió pel marit, sinó també una passió pel país. Les revolucions de 1848 arreu d’Europa havien exaltat els ànims i excitat les il•lusions per la unificació italiana. I Colomba decideix participar en les conspiracions per fundar una república a Roma.  Després, de nou la guerra, ara contra el regne de Nàpols. I de nou la dona enamorada que feia de soldat. En la batalla  Garibaldi quedà impressionat per l’espenta de Coloma: “Vosaltres, les dones, resistència i coratge sou les veritables mares de la pàtria i la revolució”, diuen que afirmà el general. 

            El Papa Pius IX, que havia renunciat a presidir la República Romana,  va  demanar ajuda als francesos recuperar el poder temporal sobre Roma. El poble, amb Garibaldi al cap, resistirà heroicament la invasió. Durant els dos mesos que durà l’assalt a la capital, la defensa de la república fou una enciclopèdia de la resistència heroica.  Els francesos havien assentat les seues bateries a un costat de la lloma del Janícul, als afores de Roma, front a l’anomenada porta de Sant Pancraç. Allà el comte Luigi Porzi i Colomba Antonietti  combatien plegats en la defensa de la ciutat. Passaven de la mort i la destrucció de la guerra a la felicitat i l’harmonia de l’amor: només una mirada, un fregar-se les mans en l’instant just de passar-se el material o canviar de posició, bastaven per alimentar la passió que es tenien. Què més podien demanar a la vida quan la passió i la mort es bescanviaven a cada instant? Es pot viure d’una manera més intensa? Colomba en un deliri de felicitat, va confessar al seu Luigi una premonició letal: “Diuen que dos persones que s’estimen tantíssim com nosaltres ens estimem no poden viure així durant molt de temps, perquè en la terra no es pot concebre una felicitat tan gran. I si un dels dos ha de morir, aquesta seré jo, amor meu”.

            Trencava el dia del 13 de juny i les muralles de Roma es desfeien com castells d’arena sota les canonades del francés. Colomba intentava encendre els ànims del marit i dels altres soldats, que d’una manera tristament realista veien propera la rendició. Ella, en canvi, obstinada, els increpava: “La dignitat d’una vida no té preu en la defensa a mort pels ideals d’una pàtria volguda lliure i que ara veiem mig destrossada”.  I alhora que parlava, trafegava amb sacs terrers en la inútil tasca de taponar una bretxa a la muralla ja insalvable.  Per valor o inconsciència, per amor o bogeria, el cas és que a cada sac terrer que amuntegava s’hi jugava la vida. I encara tenia temps per somriure al marit que resistia rere els sacs l’impacte de les bombes, fins que un tros de metralla travessà el fetge de Colomba. Li havia entrat a traïció, per l’esquena, en el moment que amb un gest llançava al marit un bes, que seria el de l’últim adéu.

            Ràpidament la van estendre en un baiard i la tragueren de la línia de foc. La ferida era massa gran com per albergar cap esperança. Colomba, sentint que li arribava la mort diuen que va expirar cridant “Visca Itàlia”. Tenia només 23 anys.    El mateix vespre el seu funeral es va convertir en una manifestació de dol per la soldat morta en combat, però també per tots els ideals que estaven a punt de caure amb ella. Dos setmanes més tard capitulava la República de Roma.

            Acabada l’aventura republicana, al comte Luigi Porzi només li va quedar, com a tants altres, el camí de l’exili. Buscà protecció a Ímola, ciutat al nord d’Itàlia encara dins dels dominis de l’Estat Pontifici, d’on era la seua família. Protecció que va resultat efectiva, però que aviat va descobrir al vell soldat que aquesta vida plàcida de proscrit entre els seus traïa els ideals que havia compartit amb Colomba.  Llavors, Luigi emigrarà a Sud-Amèrica a la recerca de nous ideals revolucionaris, primer al Brasil, després a l’Uruguai on es farà metge. En certa manera, el comte Porzi refeia, al revés, el camí que havia seguit Anita Garibaldi, l’altra gran amant revolucionària del Risorgimento italià. L’any 1861, la Unificació italiana  va fer-lo enyorar la pàtria nadiua. Però, un naufragi va estroncar-li la tornada a la Itàlia unida que tantes vegades havia somiat amb la seua estimada Colomba Antonietti. Ja no va intentar-ho mai més.