COL·LOQUIS DE CANET

COL·LOQUIS DE CANET

“Per a Arnau viure no era cap aventura, només un espectacle. Com un jutge penitent algun dia acabaria porgant aquesta indiferència. Ja ho havia advertit Dant quan parlava d’aquesta mena gent: “mira’ls i passa”. No pagava la pena ni parlar-ne.”

Una Setmana Santa es reuneixen en un apartament de la platja de Canet d’en Berenguer tres amics; dos d’ells, Biel i Adrià amb les respectives parelles, Tina i  Mireia; el tercer, Arnau, que no en té, haurà de suportar  Aina, la germana menuda d’una de les xiques.  El sentit negatiu del mot suportar anirà canviant a mesura que, per vanitat primer i per divertiment després, comencen a contar històries. Les prevencions de la nova parella  es tornaran un joc de seducció atiat per la literatura i les reaccions que  provoca. Aquest Decameró inclou dotze relats que són dotze exercicis literaris que exposen mig d’amagat una biblioteca personal. Com dirà el protagonista: “Deixeble d’una literatura que no entenia bé, almenys tenia la voluntat de redactar algunes impressions vitals; que aquestes retrataren el món que m’envoltava no era una ambició tan clara.”

ed GERMANIA, 2012 ISBN:978-84-92587-64-3

 UNA ENTREVISTA A L'AUTOR

http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/04/entrevista-amb-pau-marques-autor-de.html

fragments:

VESPRADA PRIMERA

Havia arribat l’hora de l’acció. Divendres de matí, quan va passar amb el cotxe a replegar els  amics va adonar-se que els projectes dels altres res tenien a veure amb la idea que s’havia fet ell de passar, centrat en les seues lectures, uns dies tranquil·lament a un apartament de la platja.  El Biel i la Valentina s’havien avançat amb l’excusa de netejar l’apartament. Llavors va entendre per què era necessari el cotxe d’ell: en serien sis. A Mireia, la xicota de l’Adrià li havien encolomat Aina, la germana petita. Els pares no l’havien deixada anar sola d’acampada. Amb dèsset anys la trobaven massa crescudeta com per deixar-la descontrolada enmig del camp. Un apartament en companyia de la germana major era més de fiar. L’Adrià passava d’aquest petit inconvenient i anava a la seua. Que aquells dos es dedicaren a gaudir de les respectives parelles no molestava gens l’Arnau perquè ell volia estar sol. I l’Aina? Amb  ella sí que no hi havia comptat ningú; o és per això que l’havien cridat a ell. 

Fer coses com carregar el cotxe de recursos inútils que els ajudarien a  matar el temps  era una manera de protegir-se. Calia  un aparell de música per  si la tele de l’apartament no funcionava. Arnau coneixia els gustos musicals dels col·legues i això no millorava les perspectives. Només els interessava la música si ajudava a  crear l’ambient de complicitat que buscaven.  La mamela tampoc no podia faltar en l’estratègia de seducció. Almenys preocupar-se del menjar el tindria entretingut. La cuina era una de les distraccions d’ell.  Quan va preguntar pel menjar Mireia li féu que no amb el cap: “Ja comprarem allí, o anirem de telepizza”. Tampoc estava mal pensat, comprar seria una excusa bona per perdre’s; aquells estaven emparellats i ell només volia estar tranquil.  El problema era la germana de Mireia, no entrava en els plans dels festejadors.

Finalment es van encabir tots quatre al Ford Fiesta tres portes. Mentre Mireia arreglava les bosses, l’Adrià hàbilment s’apalancà al seient del darrere evitant que les dos germanes anaren juntes. D’aquesta manera l’Adrià tenia la seua Mireia al costat i deixava l’Arnau al davant amb la germaneta fent de copilot. La cosa no anava bé: ell no estava disposat a carregar amb ningú, i menys amb una cria.

VESPRADA SEGONA

Tot seguit va explicar que se l’havia trobat a ell tombat al sofà enredat en les seues “beatífiques lectures”. Ella havia volgut fer el mateix estirada al llit plegable, però com no aconseguia desplegar-lo l’Arnau li havia tirat una maneta. ―Riure contingut de l’Adrià―. Va intervenir l’Arnau per aclarir que com havia perdut el fil ja no podia concentrar-se. D’aquí que la parella s’hagueren posat a xarrar i com una manera intel·ligent de passar el temps els havia vingut la idea de recuperar el que havien fet tots la nit anterior: dir històries. Aina el va tallar una vegada més; era ella qui els ho estava explicant als altres.  Arnau va cedir el protagonisme a l’Aina, com sempre. La idea havia  sigut d’Arnau ―aquest es va sentir orgullós que ella diguera el seu nom―; per això, havia de començar ell. No sabent quina història inventar-se, el lletraferit havia decidit fer una amplificatio o una cosa així, que volia dir que allargaria i modificaria un text conegut com li donara la  gana, igual com fem amb els  acudits o quan contem històries de por. Havia tret l’argument del final del cant Vé de l’infern on hi ha l’episodi de Francesca de Rímini i Paolo Malatesta i n’havia fet una versió  gore. Havia sigut divertit, perquè l’havia feta  exagerant-ne els detalls més cruents i vomitius.  I encara si no l’hagueren aturat en aquell moment, ella els haguera contat punt per punt tota la història de l’Arnau.—Se la veia contenta i lluminosa—. Després, havia parlat d’un parell de cartes amoroses. ―Va callar-se allò del seu cosí de Lleida per evitar susceptibilitats familiars davant de la germana.―.

¾ La veritat és que és una bona idea per tancar el dia —va dir tot seguit l’Adrià— Digueu-me com he de fer per seguir.

Encara no havia acabat de parlar quan tots van decidir que la terrassa era un bon lloc per seure a fer-se un colpet, mentre observaven com es feia de nit. En un no-res s’havien instal·lat al voltant d’una taula carregada de beguda i alguna coseta per rosegar. Van començar a xarrar, deixant passar el temps. No havien establert cap mena de regla, ni tan sols pensaven continuar, però una vegada ambientats van repetir l’escena de la nit anterior.

                                                                      II,6

Novel·leta d’ una novençana de bellesa africana

La nit d’Id al-fitr no cabia una agulla en aquell petit apartament d’un carrer cèntric del barri de Russafa. S’acabava el Ramadà i tothom menjava golut mentre un Hakim exultant ballava dins la gel·laba blanca. Tenia un bon motiu, havia aconseguit els papers per dur a casa Djamila, la seua  jove esposa. Al mes de casats van oferir-li de venir-se’n  a València a treballar i no era cosa de perdre l’ocasió. Creuar l’estret amb una pastera no és una decisió que puga demorar-se, sobretot si tens qui t’acollirà a l’altra banda de l’estret. Ara tindria la dona amb ell i es rescabalaria  de les infinites setmanes que havia passat dejú de vida marital. El destí l’havia tractat bé donant-li treball a Europa; no se’n podia queixar. El sacrifici havia pagat la pena, però ja tenia ganes de tenir la dona entre cames. La seua vida matrimonial abans d’abandonar el Marroc havia durat un mes escàs, si llevem les breus trobades quan baixava a l’estiu. Finalment ara, després d’un parell d’anys, tot recomençaria de nou. N’estava segur.

La primera nit després  de l’arribada de l’esposa el desencant no havia pogut ser més gran. Tenia la muller al costat, però ell necessitava una dona fogosa que apaivagara tantes nits d’espera. Djamila era obedient i bona, disposada, però una mica freda a l’hora de gaudir del matrimoni. Resignat, ho va atribuir  al llarg viatge: trenta-cinc hores d’autobús des de Casablanca no era per a menys. Però els dies passaven i res no canviava. Hakim d’aquesta manera no podia demostrar a la muller totes les ganes que tenia de viure. Tenia tants projectes! Havia arribat amb els papers del reagrupament familiar que la restringida llei d’immigració encara permetia. S’hauria d’aclimatar a la nova ciutat. És cert que Djamila no eixia mai de casa, però allí per molt que volgueren continuar-la, la vida no era com al Marroc. Sí, hi havia molts compatriotes al barri i fins i tot des de feia alguns anys els musulmans podien gaudir d’una magnífica mesquita i centre islàmic pagats pel petroli saudí; però no, l’ambient no era el mateix. Tot i que per als nadius ells eren tots moros, no era així: que diferents els magribins treballadors i meninfots  dels estirats àrabs del golf, o els inquiets libanesos que controlaven el negoci dels restaurants!