Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TRADUCCIONS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TRADUCCIONS. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de setembre del 2013

Luceafarul, d'Eminescu



          
         El poema “Luceafarul” és una mena de himne recitat per generacions a l’escola i que tothom coneix, malgrat la llargària i complexitat, més de cent estrofes. L’he reduït a una tercera part i n’he fet una versió  rimada.


Luceafarul    (L’estel de l’alba)
       
                                           I
Amor imposible entre una princesa i l’estel de l’alba

Qui sap si res passà  d’igual,
qui sap res d’aquella princesa
nascuda de bressol reial
i d’incomparable bellesa!

La nit fosca perd el seu vel
si ella trau el cap a l'esfera;
per la finestra mira el cel
on l’estel de l’alba l’espera.

Cada nit ella surt i el mira.
L’estel creix i brilla amb deler,
i per la  donzella sospira
i s’enamora i no pot ser.


Però ell, crescut per l’esperança,
el pit amb més força  encendre vol,
i des d’una fosca estança
ella l’espera; quin consol!
                  
                                    II
L’estel de l’alba vol tornar-se humà

L’estel, per abillar-la amb sedes,
entra en la cambra a poc a poc
i li fila amb espurnes fredes
una teranyina de foc.

Ella somriu, ara que el mira
a l’espill; però ell tremola
veient que el seu somni regira
i dins la seua ànima es cola.

Somia, veient-la al llit,
que tota afligida li confessa:
— Oh, mestre de la  meua nit,
digues,  per què no véns? De pressa!
 
Baixa suau, tendre estel de l’alba,
baixa immers dins una  centella.
Entra en casa, en ma pensa balba,
porta-hi la llum més novella!
 
—Per arribar fins a l’alcova,
per mirar-te ben a la vora
vaig baixar del cel a una cova,
i amb les aigües vaig pujar fora.
 
Oh, vine! Tresor meravellós,
abandona el món si et fa nosa;
jo sóc l’estel més ardorós 
i tu seràs la meua esposa.
 
— Oh, eres bell i encisador,
l’àngel bo d’un somni  seré;
però el teu camí em fa temor
i no, jo mai no et seguiré.
 
Estranya parla i roba  tens,
brilles com  la neu a l’hivern.
Tu ets mort; jo sóc viva, alé intens.
Els teus ulls són de glaç etern.
 
Si m’estimes d’amor fatal,
si és cert que el meu amor deleres,
baixa a terra i sigues mortal
igual com ho sóc jo; a què esperes?


—La immortalitat que em demanes
per un bes la bescanviaré,
perquè veges que em muir de ganes,
amor meu, sí, així ho faré.


                                       III
         Caterín, un criat de palau, s’enamora de la princesa i li descobreix l’amor sensual en contraposició al somni impossible de l’estel de l’alba.

Ben bonica l’ha feta el temps,
també orgullosa i distant.
Bo, Caterín, la sort la tens:
aprofita-la i viu l’instant.

—Què voldria jo, em dius, princesa?
Vull que no et perda el pensament,
vull que rigues, vull amb  dolcesa
un bes, vull besar-te innocent.

—No, no vull saber què em demanes.
Deixa’m en pau i fuig d’ací.
De l’estel de l’alba tinc ganes
i una enyorança que no té fi.

—Au, jo et diré què és l’amor ver:
quan la cara a tu vaig baixant
puja-la i mira’m amb deler;
la vida  ens està esperant.

Ella,  el seu Caterín escolta
alhora atrevida i  discreta,
torbada, però desimbolta.
No vol, ...si és sols una miqueta...

Llavors, l’estel de l’alba torna
des del silenci de l’oblit,
brilla amb tota la força, ajorna
per un altre dia el despit.

Quan veu dels dos amants les cares,
— Catarín se’n duu el duel.
Ella ha perdut l’enyor dels pares
i ha deixat de costat l’estel.


                           IV
L’estel de l’alba demana inútil la mort

L'estel de l’alba se’n va anar,
supernova de llums i trons ;
i molts milers d'anys van passar
com si només foren segons.
 
I no pot més,  ja no li basta
aquell desig indefinit,
un  abisme que no s’abasta, 
l’enteresa d’un cec oblit.
 
—De la més negra eternitat,
oh, Pare etern, allibera’m!
i arreu del món seràs lloat;
una vegada més, escolta’m.

Apaga’m l’immortal nimbe,
ma  mirada de foc fes fora;
i a canvi, deixa que m’estimbe
per una hora d'amor, una hora ...
 
—Vols saber tu el que l’home sent?
vols ser com ells, vols viure-hi dins?
Ells només construeixen al vent,
segueixen ideals mesquins.
 
El destí tenen en un ai,
ells, als estels fien sa sort.
Patrons som del temps i l’espai,
al cel no hi coneixem la mort.
 
Tu vols morir desesperant?
Torna ací i observa l’esfera,
mira bé aquell planeta errant
i així sabràs  el que t'espera.
 
 
              V
La immortalitat és la solitud distant

I  la sort dels homes no enveges,
perquè la immortalitat
no és un desig ni deixa petges.
L’estel, d’amors s’havia estimbat,

i ara és de nou del cel correu.
Hiperió com  cada vespre
difon la seua llum arreu,
que és el que ha fet sempre.
 
Ella, boja d’emocions,
alça els ulls i veu l’estel primer. 
Confessa els seus desigs pregons
com faria  un amant  sincer:
 
—Amb lent encís, com la llum freda,
endinsa’t als meus pensaments,
i i·lumina amb calma queda 
la nit cega dels sentiments.
 
Al cel, queda't al meu recer
per apagar aquest corcó:
perquè has sigut l’amor primer;
també, l’última il·lusió.
 
Tremola ell com  altres vegades
menant solituds. Al parany
del passat no hi cau: què importa ara
si és ell o qualsevol estrany?
 
—Viviu al vostre cercle estret,
és la sort qui us mena el destí.
Tan immortal com fred,
jo he refet com sempre el camí .
 
 

              Mihai EMINESCU(1883)

        


dilluns, 30 d’abril del 2012

Dos versions de la COMÈDIA de DANT

Dos versions de passatges de la “Comèdia” de DANT

1. GAUDEIX VALÈNCIA

Godi, Fiorenza, poi che se' sì grande,
che per mare e per terra batti l'ali,
e per lo 'nferno tuo nome si spande!
                               
Tra li ladron trovai cinque cotali
tuoi cittadini onde mi ven vergogna,
e tu in grande orranza non ne sali.

Ma se presso al mattin del ver si sogna,
tu sentiari, di qua di picciol tempo,
di quel che Prato, non ch’altri, t’agogna.

E se già fosse, non saria per tempo,
così foss’ei, da che pur esse dee!
che più mi graverà, com più m’attempo.

                       Dante,  Inferno, XXVI 1-8

Gaudeix, València, perquè et veus gran;
rica d’avars afectes i d’un nom
que renegar vol  de fills i germans.

De meninfots i lladres tants n’hi ha com
festes al teu calendari,  i amb  vergonya
ballar la Moma ens fas arreu del món.

Però si és ver que al matí ver es somia
aviat sabràs com l’orgull fals declina,
i amb quina fama la traïció es premia.

Com si ja fóra l’hora que abomina
el temps que ha d’arribar prest o d’hora,
la impaciència em torba i domina.




2. INVECTIVA CONTRA VALÈNCIA O ITÀLIA





Ahi serva Italia, di dolore ostello,
nave sanza nocchiere in gran tempesta,
non donna di province, ma bordello!

Quell' anima gentil fu così presta,
sol per lo dolce suon de la sua terra,
di fare al cittadin suo quivi festa;

e ora in te non stanno sanza guerra
li vivi tuoi, e l'un l'altro si rode
di quei ch'un muro e una fossa serra.

Cerca, misera, intorno da le prode
le tue marine, e poi ti guarda in seno,
s'alcuna parte in te di pace gode.

                     Cant VI Purgatori 76-87



I dius Itàlia, com dius València
perquè només has canviat de pell:
el mateix cor, la mateixa indolència.

País servil, ai,al dolor mesell;
nau sense rumb, capità en mala mar,
no regne altiu, sinó arlot de bordell!

Lleial i noble: un temps festejar
els ciutadans era en aquesta terra
motiu d’orgull, i ara els vols oblidar!

I estar no saps sense moure entre ells guerra;
que l’un de l'altre per enveja es rosega;
si l’amic puja, l’altre tot ho esguerra.

Mira, mesquina, com la gent s’aplega
de la mar fins la serra i més enllà:
clamen la pau que el desgovern els nega.

ANTOLOGIA CARDUCCIANA


Amb ocasió del centenari de la mort del poeta Giosue CARDUCCI es van celebrar a la Universitat de València una Jornades internacionals (3-4 desembre 20027) sobre la figura del poeta,  a iniciativa de la professora del Departament d'Italià Maria BAYARRI.  Entre altres conclusions es va veure la necessitat d'oferir una antologia Carducciana que donara una visió completa de l'obra d'aquest premi Nobel italià, més citat que llegit.  I jo m'hi vaig enganxar al carro amb la proposta de traudir en vers Carducci, un projecte tan ambiciós que em va superar per moments. Tenia clar, però, que la finalitat de tot plegat era aprendre a traduir i "impadronirmi" com -diríem en italià- de la veu del poeta. Passats els treballs, queda la satisfacció del treball fet.



 



 
PASSANT PER LA MAREMMA TOSCANA


Un tema recurrent dels poetes és l’enyor del paisatge de la infantesa. En la tradició literària es podrien trobar nombrosos exemples. En aquest cas els ecos del sonet CCI de Petrarca són palesos als versos 5 i 9. Aquesta evocació anecdòtica del paisatge permet al poeta fer-se’n un autoretrat.

Dolç país, on vaig haver de conviure
entre el posat sever i l’altiu cant,
i un pit que amors i odis no feren lliure,
quan hi retorne, el cor s’excita tant!

Amb ulls perduts entre el plany i el somriure
em reconec pels coneguts voltants
i hi vaig cercant els meus somnis reviure,
perduts ja rere els juvenils encants.

Oh, estima i somnis passats, cosa vana.
I sempre córrer i no atènyer fi;
i l’endemà cauré. I encar llunyana

sent la pau de les llomes al meu si,
entre la boirina i la verda plana
que somriu amb la pluja del matí.


 
PLANY ANTIC


Oda anacreòntica, en quartetes d’heptasíl·labs, on els versos centrals rimen entre ells i l’últim de cada estrofa. El poeta se centra en el dol per la mort del fill, que ací contraposa al magraner que tenia a casa i que reviscola  passat l’hivern, cosa que no pot fer el fill mort, al qual identifica amb una flor irremeiablement marcida.

L’arbre al qual, tu, allargaves
aquelles mans menudetes,
el magraner de branquetes
verdes amb vermelles flors,

al callat hort solitari
ha rebrotat tot just ara;
Juny el reviscola encara
amb la llum i amb la calor.

Tu, flor de la meua planta,
trepitjada i ja marcida,
tu, d’aquesta inútil vida,
suprema i única flor,

jaus en la terra ben freda,
jaus en la terra ben negra;
ni el sol mai més no t’alegra
ni et desvetlla cap amor.


                             XXXVI
 LA MEUA NAU DINS LA TEMPESTA FOSA
                      
 Aquest sonet reprén el tema clàssic de la nau com símbol i metàfora de la vida, un tema que és recurrent al llarg de la història literària. En aquest cas, el referent més immediat és el Petrarca de poema CLXXXIX que comença igual. 


Passa la meua nau, sola, quan trenquen
xiscles d’arners dins la tempesta fosa,
que la bat i envolta i mai no reposa;
trons i llamps i ones  que la mar remenen.

Del continent, ara perdut, me’n vénen
tot de records  amb cara llagrimosa,
i el desesper més gran en fatigosa
vista s’abat damunt dels rems que es trenquen.

Però el meu geni, ert a popa, trau pit
i canta fort, i cel i marejades
mira, i el vent als pals es torna  un crit:

― Voguem, voguem, oh, escortes desesmades,
virem al port nuvolós de l’oblit,
als esculls blancs on principia l’Hades.


dijous, 19 d’abril del 2012

SEIXANTA-UN HAIKUS PER A LES QUATRE ESTACIONS





 

                   Llibres de l’Aljamia, 2006   ISBN 84-609-6781-64

 
Antologia bilingüe de haikus clàssics de la poesia japonesa. 



Kazuaki URA,
Associat d’italià a l’Escola d’Humanitats i Sociologia de la Universitat de Tokyo. Especialista en Dant i altres escriptors clàssics.  Entre les seues nombroses publicacions, destaca el seu llibre Studi danteschi, Parte Prima: Vita Nuova, Struttura e citazioni (Tokyo, 1994) i la traducció del Patto col serpente. Paralipomeni di "La carne, la morte e il diavolo nella letteratura romantica” de Mario Praz (2001).


Pau MARQUÉS,
Professor d’institut i associat d’italià a la Universitat de València. És coautor juntament amb Toni Cabo del còmic “Georgina”. Ha publicat, a més, les novel·les Receptari de Malima, El fill francés, Ací hi ha gat en sac i La casa de la sirena.Comparteix amb  Kazuaki Ura la passió per la italianística i, a través d’aquest, per la cultura japonesa.

Enric M. CATALÀ
Llicenciat en Belles Arts. El seu món és la pintura, activitat que combina amb el treball de corrector i traductor de la Generalitat Valenciana.


El haiku és una composició poètica breu, que combina la musicalitat del vers amb la cal·ligrafia. La finalitat és crear un espai textual harmònic, una simbiosi entre text i grafia. Aquest equilibri conforma un cal·ligrama compacte on l’impacte visual del concepte i el tòpic del pas del temps van lligats a les quatres estacions (kigo).

La base compositiva del haiku és la tanka, estructura més antiga, formada per dos parts asimètriques (5-7-5) kami no ku i simo no ku (7-7).   Inicialment la tanka era una composició individual, en el sentit que un únic autor redactava tota l’estructura mètrica. Posteriorment aquesta es transformarà en una poesia “a quatre mans”, en el sentit que un poeta  redactava el kami no ku, mentre un altre el  simo no ku.  En aquest procediment s’havia d’aconseguir un simo no ku sorprenent, divertit, que povocara estranyament a partir del motiu presentat al kami no ku. Així, doncs, el mestre començava amb tres versos (5-7-5) i era replicat amb dos (7-7); i de nou es repetia l’estructura formant una llarga sèrie de 36, 44, 50, 100  o fins i tot 1000 o10000 versos, anomenada renga. No es tractava, però, de composar  un poema unitari, sinó més aviat d’un exercici literari.  Tanmateix, la renga no té el sentit dels debats o disputes poètiques del nostres clàssics. Donada la discontinuïtat de les dos parts compositives, la renga va propiciar la separació del  kami no ku que esdevindrà una composició autònoma, el haikú; sobretot amb  Matsuo Bashō, poeta del segle XVII. 

Hem volgut fer un llibre bell: les il·lustracions d’Enric M. Català  hi contribueixen en gran manera; i hem volgut mantenir, en la mesura del possible, l’original japonés com un testimoni de volguda fidelitat.  I diem açò, perquè transcriure en romaji un text originàriament escrit en caràcters japonesos, és ja tot un repte avant la lettre.

Saitama-Alfara de l’Horta, Primavera del  2006





Un poema d'Eugenio MONTALE

Un poema d'Eugenio MONTALE


Meriggiare pallido e assorto
presso un rovente muro d'orto,
ascoltare tra i pruni e gli sterpi
schiocchi di merli, frusci di serpi.

Nelle crepe del suolo o su la veccia
spiar le file di rosse formiche
ch'ora si rompono ed ora s'intrecciano
a sommo di minuscole biche.

Osservare tra frondi il palpitare
lontano di scaglie di mare               
mentre si levano tremuli scricchi      
di cicale dai calvi picchi.            

E andando nel sole che abbaglia
sentire con triste meraviglia
com'è tutta la vita e il suo travaglio
in questo seguitare una muraglia
che ha in cima cocci aguzzi di bottiglia    


Eugenio MONTALE







Becar al migdia pà·lid i absort
a tocar d’un mur roent de l’hort,
escoltar, entre esbarzers i brancons,
espetecs de merles, fressa d’escurçons.

Als clavills del terra o entre campanetes,
espiar les fileres de formigues roges
que ara es trenquen,i ara s’enreden, boges
amunt i avall refent les muntanyetes.


Observar entre el fullatge el bategar
llunyà de roques com escates de mar,
mentre s’alcen trèmuls xerrics
de cigales als pelats pics.

I caminant sota un sol que enlluerna,
sentir amb trista meravella
com és la vida tota i son treball,
en aquest resseguir el crestall
d’un mur amb vidres trencats de botella.







dimecres, 15 de febrer del 2012

TRADUCCIONS/ VERSIONS



 

                   Llibres de l’Aljamia, 2006   ISBN 84-609-6781-64



SEIXANTA-UN HAIKUS PER A LES QUATRE ESTACIONS

Antologia bilingüe de haikus clàssics de la poesia japonesa. En col·laboració amb el professor de la Universitat de Tòquio, Kazuaki Ura.




 Coedició Ed. Denes/ Universitat de València, 2010  
ISBN 978-84-92768-57-8
       
ANTOLOGIA CARDUCCIANA
            Antologia general de la producció del poeta italià Giosue CARDUCCI.  Traduir en vers ha estat un repte personal i un exercici literari.



Dos versions de passatges de la “Comèdia” de DANT

1. GAUDEIX VALÈNCIA

Godi, Fiorenza, poi che se' sì grande,
che per mare e per terra batti l'ali,
e per lo 'nferno tuo nome si spande!
                               
Tra li ladron trovai cinque cotali
tuoi cittadini onde mi ven vergogna,
e tu in grande orranza non ne sali.

Ma se presso al mattin del ver si sogna,
tu sentiari, di qua di picciol tempo,
di quel che Prato, non ch’altri, t’agogna.

E se già fosse, non saria per tempo,
così foss’ei, da che pur esse dee!
che più mi graverà, com più m’attempo.

                       Dante,  Inferno, XXVI 1-8

Gaudeix, València, perquè et veus gran;
rica d’avars afectes i d’un nom
que renegar vol  de fills i germans.

De meninfots i lladres tants n’hi ha com
festes al teu calendari,  i amb  vergonya
ballar la Moma ens fas arreu del món.

Però si és ver que al matí ver es somia
aviat sabràs com l’orgull fals declina,
i amb quina fama la traïció es premia.

Com si ja fóra l’hora que abomina
el temps que ha d’arribar prest o d’hora,
la impaciència em torba i domina.




2. INVECTIVA CONTRA VALÈNCIA O ITÀLIA





Ahi serva Italia, di dolore ostello,
nave sanza nocchiere in gran tempesta,
non donna di province, ma bordello!

Quell' anima gentil fu così presta,
sol per lo dolce suon de la sua terra,
di fare al cittadin suo quivi festa;

e ora in te non stanno sanza guerra
li vivi tuoi, e l'un l'altro si rode
di quei ch'un muro e una fossa serra.

Cerca, misera, intorno da le prode
le tue marine, e poi ti guarda in seno,
s'alcuna parte in te di pace gode.

                     Cant VI Purgatori 76-87



I dius Itàlia, com dius València
perquè només has canviat de pell:
el mateix cor, la mateixa indolència.

País servil, ai,al dolor mesell;
nau sense rumb, capità en mala mar,
no regne altiu, sinó arlot de bordell!

Lleial i noble: un temps festejar
els ciutadans era en aquesta terra
motiu d’orgull, i ara els vols oblidar!

I estar no saps sense moure entre ells guerra;
que l’un de l'altre per enveja es rosega;
si l’amic puja, l’altre tot ho esguerra.

Mira, mesquina, com la gent s’aplega
de la mar fins la serra i més enllà:
clamen la pau que el desgovern els nega.




CXXVIII
CLAM PER ITÀLIA    de F. PETRARCA

Italia mia, benché 'l parlar sia indarno
a le piaghe mortali
che nel bel corpo tuo sí spesse veggio,
piacemi almen che ' miei sospir' sian quali
spera 'l Tevero et l'Arno,
e 'l Po, dove doglioso et grave or seggio.
Rettor del cielo, io cheggio
che la pietà che Ti condusse in terra
Ti volga al Tuo dilecto almo paese.
[…]


Voi cui Fortuna à posto in mano il freno
de le belle contrade,
di che nulla pietà par che vi stringa,
che fan qui tante pellegrine spade?
perché 'l verde terreno
del barbarico sangue si depinga?
Vano error vi lusinga:
poco vedete, et parvi veder molto,
ché 'n cor venale amor cercate o fede.
Qual piú gente possede,
colui è piú da' suoi nemici avolto.
O diluvio raccolto
di che deserti strani
per inondar i nostri dolci campi!
Se da le proprie mani
questo n'avene, or chi fia che ne scampi?
[…]

Canzone, io t'ammonisco
che tua ragion cortesemente dica,
perché fra gente altera ir ti convene,
et le voglie son piene
già de l'usanza pessima et antica,
del ver sempre nemica.
Proverai tua ventura
fra' magnanimi pochi a chi 'l ben piace.
Di' lor: - Chi m'assicura?
I' vo gridando: Pace, pace, pace. -

Itàlia, itils els mots que beuen
en les mortals ferides
que, incansables, el teu cos fracturen!
Plau-me saber que en passions compartides
Arno i Tíber hi creuen,
i el Po, on dolgut ara  els meus fats m’aturen.
Déu, que els teus plans procuren
que la bondat que et va dur a la terra
torne al país fecund: el teu dilecte.


Vosaltres sou els qui teniu la brida
dels pobles i de l’era,
cap pietat hi haurà que us guanye?
Què hi fa ací tanta espasa estrangera
perquè un país de vida, de forastera
sang arreu s’hi banye?
Mal consell que us enganye
sempre hi trobeu, i creieu saber massa,
puix fe o amor cerqueu en cors que us venen:
aquells que com més tenen
més envoltats són d’odis i gentassa.
Oh, diluvi o maregassa,
de quines ermes terres
heu arribat per sorregar els fèrtils camps?
Si us cridaren les guerres
i ja heu cobrat, qui us tornarà forans? 

Oh, cançó, un repte et llance:
que amb subtil veu les teues raons digues,
puix t’has de moure entre gent orgullosa
i d’hàbits que són cosa
d’altre temps: lletges maneres antigues,
del ver sempre enemigues.
La sort veuràs madura
entre els magnims, pocs, on el bé és clau.
Dis-los: qui ens l’assegura?
Sentiu-me a crits: feu la pau, feu la pau!


                  







LA MARE A QUI HAN MORT EL FILL
La madre dell’ucciso

Fragment d’un poema sobre l’escultura homònima de Francesco CIUSA

 


Madre, nel grido della turba, il carro
trainò l’ucciso figlio tuo dal monte;
e troppo lenti erano i gravi bovi
a portartelo al tuo solo dolore.
Or te lo senti ripassar sul core
il sanguinoso carro.

Ti affliggi, o madre, nell’immota pena
della tua vita; e ti discarna e adunca
il dolore col suo ferreo ronciglio
più d’allor che con lui, col dolce figlio,
falciavi l’orzo per le chiuse valli.

Altra messe ora mieti:
la falce del pensiero
taglia spighe di pianto;
leghi i mannelli del gran sogno infranto
nel tuo silenzio, sotto il cielo nero.

E non sola una madre con un solo
dolor tu sei, ma sei
Ahi! tutta la Barbagia di Sardigna




Mare, enmig dels crits de la gent, el carro
duia el fill que t’han mort allà en  la serra;
i massa lents els bous greus avançaven
per dur-te’l al teu dolor solitari.
Ara sents, cor endins, com de nou torna
aquest sangonós carro.
...
T’ofegues, oh mare, en la immòbil pena
d’aquesta vida; i t‘asseca i et corba
el dolor d’aquesta dalla de ferro
més que llavors, quan amb el teu fill tendre
segaves l’ordi en les valls tancades.

Altres messes ara segues:
la falç del pensament ara
les espigues del plany talla;
lligues garbes d’una vida trencada
en el teu silenci, sota el cel negre.

I no sols una mare amb un únic
dolor tu eres, perquè duus
ai! tota la Barbàgia de Sardenya