El
poema “Luceafarul” és una mena de himne recitat per generacions a l’escola i
que tothom coneix, malgrat la llargària i complexitat, més de cent estrofes. L’he
reduït a una tercera part i n’he fet una versió rimada.
Luceafarul (L’estel de
l’alba)
I
Amor imposible
entre una princesa i l’estel de l’alba
Qui sap si res passà
d’igual,
qui sap res d’aquella princesa
nascuda de bressol reial
i d’incomparable bellesa!
La nit fosca perd el seu vel
si ella trau el cap a l'esfera;
per la finestra mira el cel
on l’estel de l’alba l’espera.
Cada nit ella surt i el mira.
L’estel creix i brilla amb deler,
i per la donzella sospira
i s’enamora i no pot ser.
Però ell, crescut per l’esperança,
el pit amb més força
encendre vol,
i des d’una fosca estança
ella l’espera; quin consol!
II
L’estel de l’alba vol tornar-se humà
L’estel, per abillar-la amb sedes,
entra en la cambra a poc a poc
i li fila amb espurnes fredes
una teranyina de foc.
Ella somriu, ara que el mira
a l’espill; però ell tremola
veient que el seu somni regira
i dins la seua ànima es cola.
Somia, veient-la al llit,
que tota afligida li confessa:
— Oh, mestre de la meua nit,
digues, per què no véns? De pressa!
Baixa suau, tendre estel de l’alba,
baixa immers dins una centella.
Entra en casa, en ma pensa balba,
porta-hi la llum més novella!
—Per arribar fins a l’alcova,
per mirar-te ben a la vora
vaig baixar del cel a una cova,
i amb les aigües vaig pujar fora.
Oh, vine! Tresor meravellós,
abandona el món si et fa nosa;
jo sóc l’estel més ardorós
i tu seràs la meua esposa.
— Oh, eres bell i encisador,
l’àngel bo d’un somni seré;
però el teu camí em fa temor
i no, jo mai no et seguiré.
Estranya parla i roba tens,
brilles com la neu a l’hivern.
Tu ets mort; jo sóc viva, alé intens.
Els teus ulls són de glaç etern.
Si m’estimes
d’amor fatal,
si és cert que
el meu amor deleres,
baixa a terra
i sigues mortal
igual com ho
sóc jo; a què esperes?
—La immortalitat que em demanes
per un bes la bescanviaré,
perquè veges que em muir de ganes,
amor meu, sí, així ho faré.
III
Caterín, un criat de
palau, s’enamora de la princesa i li descobreix l’amor sensual en contraposició
al somni impossible de l’estel de l’alba.
Ben bonica l’ha feta el temps,
també orgullosa i distant.
Bo, Caterín, la sort la tens:
aprofita-la i viu l’instant.
—Què voldria jo, em dius, princesa?
Vull que no et perda el pensament,
vull que rigues, vull amb dolcesa
un bes, vull besar-te innocent.
—No, no vull saber què em demanes.
Deixa’m en pau i fuig d’ací.
De l’estel de l’alba tinc ganes
i una enyorança que no té fi.
—Au, jo et diré què és l’amor ver:
quan la cara a tu vaig baixant
puja-la i mira’m amb deler;
la vida
ens està esperant.
Ella,
el seu Caterín escolta
alhora atrevida i discreta,
torbada, però desimbolta.
No vol, ...si és sols una miqueta...
Llavors, l’estel de l’alba torna
des del silenci de l’oblit,
brilla amb tota la força, ajorna
per un altre dia el despit.
Quan veu dels dos amants les cares,
— Catarín se’n duu el duel.
Ella ha perdut l’enyor dels pares
i ha deixat de costat l’estel.
IV
L’estel de l’alba demana inútil la mort
L'estel de l’alba se’n va anar,
supernova de llums i trons ;
i molts milers d'anys van passar
com si només foren segons.
I no pot més, ja no li basta
aquell desig indefinit,
un abisme que no s’abasta,
l’enteresa d’un cec oblit.
—De la més negra eternitat,
oh, Pare etern, allibera’m!
i arreu del món seràs lloat;
una vegada més, escolta’m.
Apaga’m l’immortal nimbe,
ma mirada de foc fes fora;
i a canvi, deixa que m’estimbe
per una hora d'amor, una hora ...
—Vols saber tu el que l’home sent?
vols ser com ells, vols viure-hi dins?
Ells només construeixen al vent,
segueixen ideals mesquins.
El destí tenen en un ai,
ells, als estels fien sa sort.
Patrons som del temps i l’espai,
al cel no hi coneixem la mort.
Tu vols morir desesperant?
Torna ací i observa l’esfera,
mira bé aquell planeta errant
i així sabràs el que t'espera.
V
La immortalitat és la solitud distant
I
la sort dels homes no enveges,
perquè la immortalitat
no és un desig ni deixa petges.
L’estel, d’amors s’havia estimbat,
i ara és de nou del cel correu.
Hiperió com cada vespre
difon la seua llum arreu,
que és el que ha fet sempre.
Ella, boja d’emocions,
alça els ulls i veu l’estel primer.
Confessa els seus desigs pregons
com faria un amant sincer:
—Amb lent encís, com la llum freda,
endinsa’t als meus pensaments,
i i·lumina amb calma queda
la nit cega dels sentiments.
Al cel, queda't al meu recer
per apagar aquest corcó:
perquè has sigut l’amor primer;
també, l’última il·lusió.
Tremola ell com altres vegades
menant solituds. Al parany
del passat no hi cau: què importa ara
si és ell o qualsevol estrany?
—Viviu al vostre cercle estret,
és la sort qui us mena el destí.
Tan immortal com fred,
jo he refet com sempre el camí .
