dilluns, 30 d’abril del 2012

Dos versions de la COMÈDIA de DANT

Dos versions de passatges de la “Comèdia” de DANT

1. GAUDEIX VALÈNCIA

Godi, Fiorenza, poi che se' sì grande,
che per mare e per terra batti l'ali,
e per lo 'nferno tuo nome si spande!
                               
Tra li ladron trovai cinque cotali
tuoi cittadini onde mi ven vergogna,
e tu in grande orranza non ne sali.

Ma se presso al mattin del ver si sogna,
tu sentiari, di qua di picciol tempo,
di quel che Prato, non ch’altri, t’agogna.

E se già fosse, non saria per tempo,
così foss’ei, da che pur esse dee!
che più mi graverà, com più m’attempo.

                       Dante,  Inferno, XXVI 1-8

Gaudeix, València, perquè et veus gran;
rica d’avars afectes i d’un nom
que renegar vol  de fills i germans.

De meninfots i lladres tants n’hi ha com
festes al teu calendari,  i amb  vergonya
ballar la Moma ens fas arreu del món.

Però si és ver que al matí ver es somia
aviat sabràs com l’orgull fals declina,
i amb quina fama la traïció es premia.

Com si ja fóra l’hora que abomina
el temps que ha d’arribar prest o d’hora,
la impaciència em torba i domina.




2. INVECTIVA CONTRA VALÈNCIA O ITÀLIA





Ahi serva Italia, di dolore ostello,
nave sanza nocchiere in gran tempesta,
non donna di province, ma bordello!

Quell' anima gentil fu così presta,
sol per lo dolce suon de la sua terra,
di fare al cittadin suo quivi festa;

e ora in te non stanno sanza guerra
li vivi tuoi, e l'un l'altro si rode
di quei ch'un muro e una fossa serra.

Cerca, misera, intorno da le prode
le tue marine, e poi ti guarda in seno,
s'alcuna parte in te di pace gode.

                     Cant VI Purgatori 76-87



I dius Itàlia, com dius València
perquè només has canviat de pell:
el mateix cor, la mateixa indolència.

País servil, ai,al dolor mesell;
nau sense rumb, capità en mala mar,
no regne altiu, sinó arlot de bordell!

Lleial i noble: un temps festejar
els ciutadans era en aquesta terra
motiu d’orgull, i ara els vols oblidar!

I estar no saps sense moure entre ells guerra;
que l’un de l'altre per enveja es rosega;
si l’amic puja, l’altre tot ho esguerra.

Mira, mesquina, com la gent s’aplega
de la mar fins la serra i més enllà:
clamen la pau que el desgovern els nega.

ANTOLOGIA CARDUCCIANA


Amb ocasió del centenari de la mort del poeta Giosue CARDUCCI es van celebrar a la Universitat de València una Jornades internacionals (3-4 desembre 20027) sobre la figura del poeta,  a iniciativa de la professora del Departament d'Italià Maria BAYARRI.  Entre altres conclusions es va veure la necessitat d'oferir una antologia Carducciana que donara una visió completa de l'obra d'aquest premi Nobel italià, més citat que llegit.  I jo m'hi vaig enganxar al carro amb la proposta de traudir en vers Carducci, un projecte tan ambiciós que em va superar per moments. Tenia clar, però, que la finalitat de tot plegat era aprendre a traduir i "impadronirmi" com -diríem en italià- de la veu del poeta. Passats els treballs, queda la satisfacció del treball fet.



 



 
PASSANT PER LA MAREMMA TOSCANA


Un tema recurrent dels poetes és l’enyor del paisatge de la infantesa. En la tradició literària es podrien trobar nombrosos exemples. En aquest cas els ecos del sonet CCI de Petrarca són palesos als versos 5 i 9. Aquesta evocació anecdòtica del paisatge permet al poeta fer-se’n un autoretrat.

Dolç país, on vaig haver de conviure
entre el posat sever i l’altiu cant,
i un pit que amors i odis no feren lliure,
quan hi retorne, el cor s’excita tant!

Amb ulls perduts entre el plany i el somriure
em reconec pels coneguts voltants
i hi vaig cercant els meus somnis reviure,
perduts ja rere els juvenils encants.

Oh, estima i somnis passats, cosa vana.
I sempre córrer i no atènyer fi;
i l’endemà cauré. I encar llunyana

sent la pau de les llomes al meu si,
entre la boirina i la verda plana
que somriu amb la pluja del matí.


 
PLANY ANTIC


Oda anacreòntica, en quartetes d’heptasíl·labs, on els versos centrals rimen entre ells i l’últim de cada estrofa. El poeta se centra en el dol per la mort del fill, que ací contraposa al magraner que tenia a casa i que reviscola  passat l’hivern, cosa que no pot fer el fill mort, al qual identifica amb una flor irremeiablement marcida.

L’arbre al qual, tu, allargaves
aquelles mans menudetes,
el magraner de branquetes
verdes amb vermelles flors,

al callat hort solitari
ha rebrotat tot just ara;
Juny el reviscola encara
amb la llum i amb la calor.

Tu, flor de la meua planta,
trepitjada i ja marcida,
tu, d’aquesta inútil vida,
suprema i única flor,

jaus en la terra ben freda,
jaus en la terra ben negra;
ni el sol mai més no t’alegra
ni et desvetlla cap amor.


                             XXXVI
 LA MEUA NAU DINS LA TEMPESTA FOSA
                      
 Aquest sonet reprén el tema clàssic de la nau com símbol i metàfora de la vida, un tema que és recurrent al llarg de la història literària. En aquest cas, el referent més immediat és el Petrarca de poema CLXXXIX que comença igual. 


Passa la meua nau, sola, quan trenquen
xiscles d’arners dins la tempesta fosa,
que la bat i envolta i mai no reposa;
trons i llamps i ones  que la mar remenen.

Del continent, ara perdut, me’n vénen
tot de records  amb cara llagrimosa,
i el desesper més gran en fatigosa
vista s’abat damunt dels rems que es trenquen.

Però el meu geni, ert a popa, trau pit
i canta fort, i cel i marejades
mira, i el vent als pals es torna  un crit:

― Voguem, voguem, oh, escortes desesmades,
virem al port nuvolós de l’oblit,
als esculls blancs on principia l’Hades.


ENTREVISTA sobre la novel·la COL·LOQUIS DE ...

Sala de premsa Editorial Germania: ENTREVISTA AMB PAU MARQUÉS AUTOR DE COL·LOQUIS DE ...: L’escriptor d’Alfara del Patriarca, Pau Marqués i Bisquert , acaba de publicar en la col·lecció Barraca de l'editorial Germania, la se...

dijous, 19 d’abril del 2012

EL FILL FRANCÉS

EL FILL FRANCÉS

            El fill francés és el final d’una seducció. La trobada dels dos  germanastres  els ajudarà a entendre com la mateixa indecisió ha teixit les pròpies vides. Pierre fa la crònica d’un viatge a Pego, el poble del seu pare. En aquest viatge al passat familiar iniciarà un camí interior que el descobrirà com un intrús involuntari en una història d’amor que l’enfrontarà amb el germanastre, precipitant el desenllaç de les coses. Al damunt de tot plana la presència de la tia Marta que com una parca ha filat el destí dels protagonistres. Pierre farà l’ofici de voyeur per mostrar-nos el món de Joan i el seu país.


ed. Camacuc, 1994  ISBN  84-86970-89-X

LA CASA DE LA SIRENA

LA CASA DE LA SIRENA


En un poble de L’Horta Nord hi ha la Casa de la Sirena. Mig enrunada, ja ningú no recorda els qui l’habitaven ni la maledicció que li va donar el nom. Descobrir les històrires que hi ha rere dels seus murs ens ajudarà a entendre alguns aspectes i preocupacions de la gent de l’horta quan les sèquies ordenaven el paisatge, El progrés de la medicina esborrarà la maledicció i el seu nom. Després, les correteres i l’urbanisme han desdibuixat la casa. Ara, les lletres voldrien tornar les coses al seu lloc.


                  ed Denes, 2010 ISBN 978-84-92768-61-5


ACÍ HI HA GAT EN SAC

 
 En aquesta novel·leta juvenil Biel ha de fer front a les pròpies pors: els gats, les matemàtiques, i per si fóra poc la xica de classe que li agrada.  Un matí d’exàmens i un gat impertinent són l’excusa per a un viatge al·lucinant a través de les vàries vides, viscudes alhora, d’aquests felins domèstics. I com sol passar, s’havia enamorat  d’una gata, però ell no ho sabia.

               
ed. J.J.2. SL, 1992     2ª ed. 1993  ISBN 84-86970-49-0

RECEPTARI DE MALIMA




RECEPTARI DE MALIMA

La Soledat i l'amor com la cara dolça i l'amarga de la vida són els ingredients principals d'un relat ambientat en la València del s XVIII. Les memòries d'un fill de la noblesa vingut a menys per la seua condició de fadristern i un físic poc agraciat que lluitarà per ser ell mateix.
El llibre és una evocació de la ciutat de València d'aquell temps. Contè una rica galeria de personatges i una minuciosa descripció de fets i tradicions de l'època. A través de l’ofici de mestre sucrer, el protagonista lluita per superar el bandejament social i personal. Benet, però, és un ésser ressentit que ordirà una horrible venjança sobre els responsables d’aquesta situació. Receptari de Malima no és un manual d'antigues receptes culinàries ni una història de misteri i crims, encara que tot això també ho té.
                                                                                Brosquil ed., 2001  ISBN: 84-95620-10-3





SEIXANTA-UN HAIKUS PER A LES QUATRE ESTACIONS





 

                   Llibres de l’Aljamia, 2006   ISBN 84-609-6781-64

 
Antologia bilingüe de haikus clàssics de la poesia japonesa. 



Kazuaki URA,
Associat d’italià a l’Escola d’Humanitats i Sociologia de la Universitat de Tokyo. Especialista en Dant i altres escriptors clàssics.  Entre les seues nombroses publicacions, destaca el seu llibre Studi danteschi, Parte Prima: Vita Nuova, Struttura e citazioni (Tokyo, 1994) i la traducció del Patto col serpente. Paralipomeni di "La carne, la morte e il diavolo nella letteratura romantica” de Mario Praz (2001).


Pau MARQUÉS,
Professor d’institut i associat d’italià a la Universitat de València. És coautor juntament amb Toni Cabo del còmic “Georgina”. Ha publicat, a més, les novel·les Receptari de Malima, El fill francés, Ací hi ha gat en sac i La casa de la sirena.Comparteix amb  Kazuaki Ura la passió per la italianística i, a través d’aquest, per la cultura japonesa.

Enric M. CATALÀ
Llicenciat en Belles Arts. El seu món és la pintura, activitat que combina amb el treball de corrector i traductor de la Generalitat Valenciana.


El haiku és una composició poètica breu, que combina la musicalitat del vers amb la cal·ligrafia. La finalitat és crear un espai textual harmònic, una simbiosi entre text i grafia. Aquest equilibri conforma un cal·ligrama compacte on l’impacte visual del concepte i el tòpic del pas del temps van lligats a les quatres estacions (kigo).

La base compositiva del haiku és la tanka, estructura més antiga, formada per dos parts asimètriques (5-7-5) kami no ku i simo no ku (7-7).   Inicialment la tanka era una composició individual, en el sentit que un únic autor redactava tota l’estructura mètrica. Posteriorment aquesta es transformarà en una poesia “a quatre mans”, en el sentit que un poeta  redactava el kami no ku, mentre un altre el  simo no ku.  En aquest procediment s’havia d’aconseguir un simo no ku sorprenent, divertit, que povocara estranyament a partir del motiu presentat al kami no ku. Així, doncs, el mestre començava amb tres versos (5-7-5) i era replicat amb dos (7-7); i de nou es repetia l’estructura formant una llarga sèrie de 36, 44, 50, 100  o fins i tot 1000 o10000 versos, anomenada renga. No es tractava, però, de composar  un poema unitari, sinó més aviat d’un exercici literari.  Tanmateix, la renga no té el sentit dels debats o disputes poètiques del nostres clàssics. Donada la discontinuïtat de les dos parts compositives, la renga va propiciar la separació del  kami no ku que esdevindrà una composició autònoma, el haikú; sobretot amb  Matsuo Bashō, poeta del segle XVII. 

Hem volgut fer un llibre bell: les il·lustracions d’Enric M. Català  hi contribueixen en gran manera; i hem volgut mantenir, en la mesura del possible, l’original japonés com un testimoni de volguda fidelitat.  I diem açò, perquè transcriure en romaji un text originàriament escrit en caràcters japonesos, és ja tot un repte avant la lettre.

Saitama-Alfara de l’Horta, Primavera del  2006





Un poema d'Eugenio MONTALE

Un poema d'Eugenio MONTALE


Meriggiare pallido e assorto
presso un rovente muro d'orto,
ascoltare tra i pruni e gli sterpi
schiocchi di merli, frusci di serpi.

Nelle crepe del suolo o su la veccia
spiar le file di rosse formiche
ch'ora si rompono ed ora s'intrecciano
a sommo di minuscole biche.

Osservare tra frondi il palpitare
lontano di scaglie di mare               
mentre si levano tremuli scricchi      
di cicale dai calvi picchi.            

E andando nel sole che abbaglia
sentire con triste meraviglia
com'è tutta la vita e il suo travaglio
in questo seguitare una muraglia
che ha in cima cocci aguzzi di bottiglia    


Eugenio MONTALE







Becar al migdia pà·lid i absort
a tocar d’un mur roent de l’hort,
escoltar, entre esbarzers i brancons,
espetecs de merles, fressa d’escurçons.

Als clavills del terra o entre campanetes,
espiar les fileres de formigues roges
que ara es trenquen,i ara s’enreden, boges
amunt i avall refent les muntanyetes.


Observar entre el fullatge el bategar
llunyà de roques com escates de mar,
mentre s’alcen trèmuls xerrics
de cigales als pelats pics.

I caminant sota un sol que enlluerna,
sentir amb trista meravella
com és la vida tota i son treball,
en aquest resseguir el crestall
d’un mur amb vidres trencats de botella.







dimecres, 18 d’abril del 2012


COL·LOQUIS DE CANET
Per a Arnau viure no era cap aventura, només un espectacle. Com un jutge penitent algun dia acabaria porgant aquesta indiferència. Ja ho havia advertit Dant quan parlava d’aquesta mena gent: “mira’ls i passa”. No pagava la pena ni parlar-ne.”


Una Setmana Santa es reuneixen en un apartament de la platja de Canet d’en Berenguer tres amics; dos d’ells, Biel i Adrià amb les respectives parelles, Tina i  Mireia; el tercer, Arnau, que no en té, haurà de suportar  Aina, la germana menuda d’una de les xiques.  El sentit negatiu del mot suportar anirà canviant a mesura que, per vanitat primer i per divertiment després, comencen a contar històries. Les prevencions de la nova parella  es tornaran un joc de seducció atiat per la literatura i les reaccions que  provoca. Aquest Decameró inclou dotze relats que són dotze exercicis literaris que exposen mig d’amagat una biblioteca personal. Com dirà el protagonista: “Deixeble d’una literatura que no entenia bé, almenys tenia la voluntat de redactar algunes impressions vitals; que aquestes retrataren el món que m’envoltava no era una ambició tan clara.”
ed GERMANIA, 2012 ISBN:978-84-92587-64-3

CALA LA LLUNA I ALTRES HAIKUS

 
CALA LA LLUNA I ALTRES HAIKUS




Llibres de l’Aljamia, 2010   ISBN 978-84-614-3008-6

           
Fruit d’una col·laboració amb un col·lega japonés, vam publicar una antologia bilingüe de haikus. Aquesta experiència em va introduir  en la tècnica d’una poesia que és bàsicament sintètica. El resultat de tot plegat ha estat un llibre de creació pròpia.
            Escriure haikus m’ha fet pensar si la poesia té més de musicalitat o de filosofia; en qualsevol cas, escriure forma part de la religió dels sentiments que hom voldria compartir.

 
            5
Si el temps s’atura,
un cuc al cor; sentor
de pomes agres!


              e.
Ha dit el teu nom
l’amor que mou cel i estels,
i has alçat l’esguard.


            g.
Qui pogués beure’s
tot d’un glop la  tristesa!
Un instant ebri.

j.
Ossos de vidre
adobaran la terra.
Sents la remor ?

l.
De fang i d’ombra,
i fum que el vent s’enduu,
el teu vell nom.
                


            5
T'ho diu la lluna;
entre el blat del teu cos
brollen roselles.


12
Estels fugaços
Quin valor admirable
Si encens els llums!

 12b
Estels fugaços;
quina dolça memòria
Si cloc els ulls!

        
              1
Quan del paisatge
traus només fotos bones,
perds tantes coses!


             10
Per a ells, l’horta,
un jardí més: polítics
de mata morta.