relats: SOMNI A TIMISIOARA

Somni a TIMIŞOARA

Pot fi, înca, pătimaş  îndrăgostit, desi nu sentimental? 

Dar, de fapt, ce-mi pasă mie dacă  sunt sau nu sentimental?

                                                               Mircea Eliade  Maitreyi 

De vegades a la vida hi ha fets premonitoris. La primera notícia que vaig tenir de Romania va estar a través de la religió. Havia llegit el Tractat d’història de les religions de Mircea Eliade  en un moment d’expansió espiritual i ganes de descobrir món. Tot seguit m’entraren ganes de visitar el país natal de l’autor; les coses de la fe, però, duren un bufit,  el de la passió  que les va inflamar. La sinceritat me mata: sempre he sigut voluble i carassera.  Aquell viatge, doncs, va quedar aparcat sine die.  La segona topada amb l’autor romanés m’arribà de la mà de Nathalie. La meua amiga acabava de llegir una novel·la d’amor  que l’havia trasbalsat.  La lectura de Maitreyi, o la nit bengalina  li havia fet reviscolar aquella passió arrabassadora que tots hem delerat en alguna ocasió.  Tenia ganes de veure i, sobretot, sentir de nou els afectes d’una manera més intensa i visceral. Tenia la sensibilitat a flor de pell, com una jove embarassada. Tot era nou i fresc, les olors més intenses, les carícies calfreds, però sense cap nadó al vendre.  Michel, el seu xicot, era modèlic: ben plantat, elegant i servicial, romàntic si convenia, complidor al llit. Perfecte, pèro d’una politesse avorrida.  Ja no li servia.

 El que em sobtà, precisament, va ser això, que Nathalie em parlara de sentiments.  Ella, que sempre havia estat l’exemple de l’elegància i la frivolitat. No podia suportar-la quan es queixava de Michel, amic meu de tota la vida. Ell, l’home tendre, el confident, el company que sabia estar al teu costat quan calia.  Ara era només la seua parella. S’havia fet a ella... i ara ella deia que ja no li servia!

─ I què en pensa de tot això, Michel?

─ No li he comentat res.

─ Dic de la novel·la.

─  Ell sabia que jo m’havia enganxat llegint-la, però no m’ha preguntat ni el títol.

Vaig endur-me el llibre. I, en arribar a casa, vaig telefonar Michel. Em va dir que no coneixia la novel·la ni recordava res de Mircea Eliade, l’autor. Jo no donava crèdit. Ell, l’intel·lectual del grup que sempre havia controlat el món de les lletres, no en sabia res!  Enfurida, vaig estovar-me al sofà disposada a llegir-me el llibre d’una tirada. Si Jean Paul, el meu xicot, volia sopar, ja sabia on era la cuina.  Quan va arribar, em va donar una besadeta  sense quasi mirar-me i va preparar un parell de sandvitxos, no va preguntar res ni es va interessar pel que llegia.  Jo sé que ell no és home de lletres. La placidesa i la comprensió també tenen el seu punt. Tanmateix, amb vint-i-tants anys, ja anava sent hora de tirar endavant alguna il·lusió personal que no tinguera res a veure amb ningú ni amb el futur. Jo sentia que la meua vida  estava a punt de canviar, i d’una manera massa previsible. Duia vivint còmodament amb Jean Paul tres anys, i les circumstàncies exigien d’anar assentant la relació familiar o deixar-ho córrer. Açò darrer ho pense ara, però no ho vaig fer en el seu moment.

Una setmana més tard, Nathalie, Véronique i jo vam arribar a la conclusió que estàvem en un punt existencial bastant pròxim. Totes tres havíem, o això ens pensàvem, traspassat totes les barreres que l’edat demanava: havíem conegut l’amor, havíem descobert les drogues i el masclisme, havíem participat en manifestacions i fet pintades a la universitat.  Havíem estat solidàries de causes perdudes i havíem conegut l’estabilitat burgesa. Les tres teníem el futur a tocar de les mans, però també un cert desfici interior, i no precisament provocat per la lectura de cap novel·la romàntica. Tot ajuda, però. Aquell dia, a la terrassa d’un café a Montmartre, vam decidir, de la manera més natural del món, que aquell estiu faríem un viatge totes tres soles. Necessitàvem recuperar alguna cosa.

Nathalie, que era la més agosarada, va proposar que anàrem  fins a Istambul, la porta de l’Orient. L’havia impressionada l’Exprés de mitja nit, i pensava que respirar l’ambient angoixant de la pel·lícula a l’escenari real de Turquia seria una catarsi estupenda. Véronique, en canvi, veia el romanticisme des d’un punt més dolç i proposava Venècia. A cap de les dues  no els costava gens de somiar; per contra,  jo havia de ser més realista. Encara no hi havia els “vols de baix cost” i el preu de l’avió era prohibitiu, almenys per a la meua butxaca, de manera que vaig proposar un viatge amb  tren. Podríem seguir la línia de l’Orient Exprés, el mític tren de luxe que feia París-Istambul, tot passant per Venècia.  Aquelles dos varen protestar, fetes unes feres,

―  Com parles d’estalviar, i vols que viatgem amb tren de luxe?

―  He dit, la línia fèrria. Hi ha trens barats que fan el mateix recorregut de l’Orient Exprés . És l’últim any que podem aprofitar-nos de l‘Interrail. Per una quantitat fixa, hom pot recórrer tot Europa.  Passaríem per Venècia, com diu Véronique, i arribaríem fins a Istambul.

I així va anar la cosa. Ens vàrem embarcar amb trens de segona en trajectes que creuaven mig Europa. En tocar els països de l’Est, però, la cosa va canviar. Els trens anaven carregats de gent, amb un equipatge voluminós i una amabilitat que no et deixava massa espai per a respirar. Llavors, vam decidir de canviar de destinació i viatjar per rutes no tan transitades. I d’aquesta manera ens vam trobar, com qui no vol la cosa, a les portes de Romania. Jo encara llegia  Maitreyi  quan ens vam enfilar  cap a Timişoara. L’entrada al país va ser trista. Hi havia un cel cobert que amenaçava pluja. Els controls fronterers van ser pesats i interminables. La pobresa saltava a la vista. Tanmateix, la ciutat de Timişoara  ens va canviar una mica la perspectiva.  El barroc dels edificis més notables, malgrat l’abandonament que presentaven,  feia surar la vitalitat de la ciutat.   Era com viatjar en el temps. Havíem retrocedit als anys cinquanta. L’hotel, deixat, com tot al país, era cèntric i això ens permeté gaudir de la part històrica.  Estava en la cèntrica Piata Operei ─Victoriei, després de la Revolució─, un bulevard enjardinat amplíssim. A un costat de la plaça hi havia la catedral ortodoxa i, a l’altre,  el Teatre Líric. Desplaçar-se amb transport públic per la ciutat, com vam constatar més avant, era una odissea.  

Rere de l’hotel vam descobrir el Café Flora, on, teòricament, acudia la intelligentsia del país,  però només hi havia homes lletjos i musculats com els miners, que ens miraven com una cosa rara: tres dones soles. Es notava que desconfiaven de la nostra presència,  com si a nosaltres ens importara la seua actitud, o poguérem entendre el que deien.  Els homes, sempre conspirant!  A tot això, què seria dels nostres xics? És cert, en tot el viatge no n’havíem tornat a parlar! Ara, però, vist el panorama, els enyoràvem. Vam tornar a l’hotel, almenys perdudes en aquell immens vestíbul de marbre gris no ens sentiríem el centre de mirades indiscretes.  Mai no s’hi aturava ningú.  Assegudes al sofà, sense dir-nos res, ens vam posar a escriure’ls postals.  Excepcionalment,  hi havia algú més a l’escena. Un home a la màquina de discos posava, pesat, sempre la mateixa cançó, alié al seu voltant. Finalment, la màquina es va aturar, a causa de les patacades que, nerviós, li pegava aquell tros d’ase perquè es posara en marxa. Jo l’observava de reüll, mentre intentava resoldre aquella postal en blanc. Què volia, realment contar-li al meu xicot? L’enyorava? Era una bogeria aquest viatge fugida?  Però, de què fugia jo? Què podia trobar fora del meu món?

─  Une cigarette, s’il vous  plaît.

Em vaig girar i vaig veure, pràcticament al meu damunt, aquell jove. Vaig el seu alé s’animal acorralat. Havia pres café i estava suat i nerviós. Però, vist així, de prop, no, no resultava repulsiu. Tenia uns ulls verds molt vius. Sense convidar-lo, va seure al meu costat, amb l’excusa de practicar el francés. Véronique i Nathalie, veient que em sabia greu despatxar-lo de qualsevol manera, van decidir de fotre el camp i deixar-me sola amb la meua “conquesta”. Petre, així es deia ell, era més jove del que el seu aspecte desarreglat mostrava a primer cop d’ull. Havia sigut miner, dels primers que havien despatxat a causa d’una vaga, i ara es guanyava la vida amb treballs esporàdics. Concretament feia d’obrer de vila en unes intervencions menors a la catedral ortodoxa de Timişoara, la de la plaça, gràcies a un pastor obrer, d’aquests que estaven per la causa dels treballadors.  Al Café Flora, poc després que nosaltres  n’havíem marxat, hi havia hagut una discussió política  fora de to i ell s’havia refugiat corrents a l’hotel. Calia desconfiar de tothom en aquell país, va dir. Parlava atropellat, barrejant el francés i el romanés. Els seus problemes no m’interessaven gens.  Tampoc no sabia què em retenia al seu costat. Potser era l’olor del seu cos, una olor de mascle que tenia oblidada. Mentre enraonàvem, van arribar un parell de policies de la Securitate.  Un d’ells, el més alt, s’adreçà a mi i amb un anglés macarrònic em va preguntar si el jove m’estava molestant. No, vaig negar amb el cap.  Petre, animat per la meua col·laboració, o simplement agraït, o volent lligar,  se’m va tirar al damunt,  com si jo fóra la seua xicota,

─ Prietene mea!

No calia saber l’idioma per entendre el que havia dit. I, abans que poguera reaccionar, ja m’havia agafat de la cintura i, estrenyent-me com si fórem dos enamorats, m’empenyia cap a fora del local.

─ Afanyem-nos, o aquests dos no ens deixaran de petja.

Jo intentava parar-lo, però ell m’estirava del braç amb força.  Qui s’havia pensat que era! Llavors, quan vaig girar el cap i vaig veure com un dels policies ens observava, vaig comprendre que era més fàcil seguir Petre que no aguantar un interrogatori de la Securitate.

Ens vam enfilar per uns carrerons que hi havia darrere de l’hotel. Petre sabia bé per on xafava. Després de pelegrinar per la part més fosca de la ciutat, vam arribar a un mercat de barri. Allà, tenia aparcada una vella furgoneta. Vam pujar i vam eixir escopetats cap als afores de la ciutat. Petre conduïa com un boig per aquells carrers tan estrets. I a mi m’entraven ganes d’arrapar-me a ell per si ens la pegàvem. Era increïble, però aquesta actitud esbojarrada i decidida d’ell, em donava seguretat. La por que tenia a l’inici era ara excitació. Per primera vegada em passava una cosa interessant en aquest viatge. Petre semblava divertir-se amb l’escena i això em va contagiar una alegria absurda, em sentia bé al seu costat. Els de la Securitate ens havien localitzat de nou en una avinguda que eixia de la ciutat. Se les sabien totes, aquests! Com en les pel·lícules, però, la furgoneta va fer un gir de noranta graus i ens vam enfilar per un camí de servei mal asfaltat. Llavors,  Petre va apagar els llums i va deixar anar la furgoneta costera avall. Em va entrar pànic. Ens anàvem a estavellar! I quan estava a punt de llançar un crit terrorífic, aturà el cotxe en sec, se’m llançà al damunt i em va tapar la boca amb un bes. Aquella llengua de bou, enorme, hàbil, deliciosa, quasi m’ennuega.  Pudia a café i alcohol. Aquesta primera impressió aviat canvià. Se les sabia totes besant, el marrec! M’havia excitat. S’aturà en sec i se’n separà, amb el braç marcant una  distància polar, i es posà l’altra mà a l’orella per indicar-me que  escoltara com el cotxe de la Securitate passava de llarg. I va esclafir en una sonora riallada de satisfacció. Ara vaig ser jo qui el va besar al coll amb tendresa. 

―  Què fem? –per què parlava en plural?-

No va dir res. Ell mai no deia res quan es tractava d’una pregunta directa.  Reprenguérem el camí en silenci. En allunyàvem de la ciutat, però res no em preocupava, sentia una seguretat i una companyia estranyes.  Al cap de mitja hora vam arribar a una mena de granja mig abandonada. Llavors, em va dir que  era arriscat  tornar a la ciutat, la Securitate no deixava anar una peça així com així.. Em va agafar de la mà amb una familiaritat de tota la vida, i entràrem en una cabana de fusta annexa a l’edifici principal. Estava en casa. Vaig parar una mena de llit en un raó, i damunt aquella màrfega polsosa em vaig lliurar a aquell home. No,  groller en absolut; en tot cas seria una mica impúdic relatar el que va seguir. I si no faltara a la veritat, diria que aquella nit vaig perdre, si això és possible, la virginitat per una segona vegada. Totes les forces de l’univers s’hi varen aplegar desfermades. Finalment, la tempesta s’apaivagà en un somni beatífic. M’haguera quedat repenjada  al pit d’aquell desconegut tota l’eternitat! Ell, però, tenia el cap en mil llocs alhora.  Em va despertar poc abans de trencar el dia. Ens alçàrem i vàrem tornar a corre-cuita a l’hotel.  Quan s’acomiadava, em va dir que en aquell moment no podia explicar-me massa coses. El meu gest pregava una altra cita, però a ell no semblà importar-li massa. Amb un adéu familiar va dir que es posaria en contacte amb mi tan aviat com fóra possible. Era massa matí per despertar les meues amigues, per això vaig anar-me’n al vestíbul de l’hotel i, al mateix sofà d’on unes hores abans m’havia arrancat Petre, m’hi vaig seure a escriure el meu diari. Abans, però, vaig  resoldre, amb un parell de tòpics sobre la bellesa del país, la postal de Jean Paul que tenia pendent. Al cap d’una estona llarga,  Véronique i Nathalie van baixar a desdejunar. El meu llit, compartíem habitació totes tres, no s’havia desfet i, així, vestida de qualsevol manera, ràpidament van interpretar que la nit m’havia estat plaentment moguda. El que no sabien elles, ni jo en aquell moment tampoc, era l’abast del que havia passat i sentit.  Quasi sense donar-los temps a preguntar res, vaig començar a contar  la nit que havia passat amb Petre: la persecució de la policia, la cabana enmig del camp, com havíem fet l’amor... Elles,  escèptiques, consideraven que aquesta passió sobtada era el producte d’una abstinència més llarga que no pas els dies que durava el viatge. Jo, però, els vaig comentar que no era qüestió d’abstinències, sinó de vitalitat.  Aquell home havia despertat el meu cos i també l’ànima. Em sentia viva i radiant. No no havia sigut només una qüestió de sexe, sinó d’una barreja de sensacions acumulades: la por i l’excitació, el pànic i la seguretat, l’aventura i el romanticisme. Un castell d’emocions havia esclatat aquella nit.

─ Deixa-ho córrer!  Està bé això de cardar amb un desconegut en pla salvatge.  Aquesta gent no n’està habituada i encara li hauràs fet un favor.  Però d’això a tot el muntatge que t’has fet... Pensa que has passat una nit boja i prou. Segur que ell, si et veu de nou, ja ni se’n recorda.

 ─  No, això no m’ho crec. M’ha passat alguna cosa indescriptible. Al meu interior s’ha trencat una mena de cosset estret que em tenia immobilitzada. He vist com sentiments i  desigs brollaven pels porus de la pell i recorrien, impúdics, l’immens mapa del meu cos.  I aquesta sensació no ha estat un orgasme més, no.

─ Au, no volem llevar ni mèrits ni emocions a la nit que t’has tirat. Ens morim d’enveja. Digues, com has quedat amb ell? quan el veuràs de nou? Pensa que només ens queden tres dies d’estada al país. I, de moment, avui ja estàs, com ahir, penjada. Consola’t, almenys, pensant que nosaltres no hem lligat  ni hem tingut cap aventura.

La resta, va ser un dia ser avorrit, marcat pel desfici. Petre era un somni eròtic mal acabat, simplement un clau  que se m’havia pujat al cap. Però jo volia més.  Les meues amigues tenien la culpa, perquè en llevar-li importància a l’experiència, apagaven el foc amb oli. Tenia ganes de recórrer els escenaris del crim, i vaig insistir perquè visitàrem els afores de la ciutat en transport públic. Allò era un desastre, res no funcionava. Vam desistir i tornar a l’hotel. No entenien res, renegaven i prou. Les havia mogut a eixir quan, en realitat, jo no tenia cap gana de moure’m del vestíbul de l’hotel, tot esperant, innocent, l’arribada d’algú. A l’hotel, mentre les meues amigues llegien jo escoltava les notícies. El romanés de la tele em resultava dolç i familiar.  Volia entendre el que passava.  S’havien produït aldarulls després de les continuades manifestacions dels miners en vaga. Els universitaris i gent del carrer havien començat a sumar-se a les protestes. No es tractava d’un conflicte laboral mal resolt, hi havia més. Es palpava el descontent, i el règim es posava nerviós.     Començava a lligar caps entre el que deia la tele i el que Petre havia comentat. Si ell estiguera ací, podria aclarir-me’n alguna cosa. Si ell estiguera ací... Ja!  Per què el necessitava ara? Des de quan m’havia interessat a mi la política, d’ací o de França? La llibertat de consciència és un luxe que només ens podem permetre en la societat del benestar. Jo, només  enyorava el meu Petre entre cames.

L’endemà, de bon matí,  una munió de guàrdies de la Securitate van acordonar l’hotel. Em vaig horroritzar, me’ls imaginava regirant l’hotel de dalt  a baix, tot cercant Petre. Afortunadament, no van passar de les portes de l’hotel. No havien vingut per cercar ningú, sinó per protegir l’hotel dels manifestants que s’acostaven pel fons de l’avinguda. Des de la finestra de l’hotel véiem avançar la gentada que envoltava els miners en vaga. V Vam tenir la  sensació d’estar empresonades. En aquell ambient, no gosàvem eixir de l’habitació. Finalment, vaig convéncer Nathalie i Véronique que, tancades, no hi féiem res de bo. Què ens podria passar?  Nosaltres érem turistes i estàvem de pas al país.

― Què ens pot passar, dius? Que ens confonguen per periodistes i acabem rebent d’un costat i de l’altre.

El millor era preparar les maletes per si havíem d’abandonar el país abans d’hora. O, en tot cas, tindre les coses una mica recollides. Una vegada vam constatar que la presència intimidatòria de la policia no acabaria en una batalla campal, vam eixir de l’hotel. La gent del carrer, davant de la indiferència de la policia, s’acostava a saludar i animava la marxa dels miners en vaga.  Coinfiades,  ens vam barrejar amb la gent.  De sobte, algú s’acostà a mi i em va ficar un paper a la butxaca.  Vaig estar a punt de tirar-lo, pensant que seria una  reivindicació dels obrers que no entendria i que no em duria res de bo. Era un missatge de Petre.

“A MIGDIA A LA CATEDRAL.  EL PASTOR ET DIRÀ COM TROBAR-ME. VENIU TOTES TRES”.

Les meues amigues no estaven gens convençudes d’assistir a la cita de Petre. Finalment, van considerar que tampoc no tenien res de millor a fer. I una mica de pebre a la vida, les faria sentir-se heroïnes de tornada a casa. Així, doncs, ens dirigírem a la catedral.  No calgué preguntar a ningú. De seguida, un jove m’agafà de la mà i ens conduí totes tres a un corredor que s’obria en una capella lateral. Baixàrem per unes escales fins arribar a una sala enorme, una mena de cripta de l’església.  Hi havia tot de màquines d’impremta i muntanyes de pamflets que no calia llegir per imaginar-se de què parlaven. Llavors, vaig comprendre que Petre formava part de la revolució. Abans que poguérem pensar més coses, ell mateix va explicar-nos que no hi havia temps.  Havia d’amagar-se al camp durant un parell de dies. Era important que ningú no el trobara mentre els miners estigueren a la ciutat. Si allò passava, seria l’excusa perfecta que necessitava la Securitate per acusar-lo de ser un desestabilitzador social i un subversiu contra el règim de Ceauşescu, que ja estava en hores baixes. Ell, però, no els donaria l’oportunitat de ser el cap de turc que necessitaven. En resum, ens proposava que l’acompanyàrem un parell de dies al camp, i ens prometia que durant el retir no es parlaria de política.  El millor refugi era que ningú no sabera que un estava refugiat.

Fantàstic! Passar de les mogudes de la ciutat i anar-se’n fora amb Petre, què més podria demanar? Amb ell, a l’infern me n’anava si era necessari. D’un bot vaig pujar a la furgoneta que ens havia de dur. Les meues amigues, en veure’m tan llançada, es miraren les cares i,  pensant que estava boja, decidiren acompanyar-me i sumar-se al comboi. Aquesta vegada no era la vella granja de la primera nit, sinó un llogaret bucòlic i encisador. La gent del poble ens va acollir molt bé. Ningú no sabia la veritable raó que havia dut Petre a amagar-se allí. Potser era la millor estratègia per no ser descobert.  Va dir que érem novençans,  i elles, les meues amigues. Jo, que sempre havia estat en contra del matrimoni, casada! Però, em va fer il·lusió, què voleu que us diga? Tants anys d’educació femenina tenen el seu pes. Aquesta farsa em divertia. Era evident que jo estava boja per Petre i no veia l’hora de llançar-me com una lloba al seu coll i posseir-lo en el sentit més complet de la paraula. Em semblava fascinant. Estava comportant-me com una adolescent que acaba de descobrir el primer contacte sexual.  Véronique i Nathalie, veient que estaven fora de mi, van decidir veure el costat positiu de la situació i gaudir de la natura perdent-se en excursions pels voltants. El paisatge era bucòlic.

Seria difícil descriure la miríada de sensacions que m’assaltaren durant aquests dos dies. Estava vivint un amor fins aleshores inimaginable. Aquella intensitat, aquella comunió dels cossos, tan espontània i natural, em feia surar en l’aire.   Dissortadament, però, tot té el seu  final.  I així, diumenge de matinada, amb la furgoneta en què havíem vingut, ens van tornar a l’hotel. Exiliades d’un país de somni, havíem de confirmar la nostra estada i liquidar el compte. D’aquesta manera,  l’eixida del país no alçaria sospites sobre on havíem passat cada nit de la nostra estada. La marxes inicialment pacífiques del miners acabaven en aldarulls cada vegada més violents, La policia estava nerviosa, la situació se’ls escapava de les mans. Era clar que no tenien unes directrius clares i contundents. El govern estava absent. Els diaris parlaven d’una possible obertura de la frontera d’Hongria, igual com els hongaresos havien fet amb la República Federal Alemanya. L’obertura del país veí excitaria més la tensió entre romanesos i la població magiar. El tauler  d’aquest racó de l’Europa de l’Est trontollava

Petre pretenia acomiadar-se de manera natural, com si ens haguérem de retrobar més tard. Jo, però, el vaig agafar d’un braç  i, mirant-lo directament als ulls,  vaig preguntar-li quan ens tornaríem a veure. Va contestar amb un somriure còmplice que no m’aclaria res.  Llavors, vaig demanar-li una adreça, un telèfon on posar-me en contacte amb ell. No sabia on vivia, i tampoc no sabia res de la sua vida personal. Potser ell tenia una altra dona i jo havia estat només un divertiment de cap de setmana. No,  això era impossible. La ment m’anava a mil per hora. La meua cara, despullada de maquillatge, no tenia esma d’arreglar-me, era un mapa que retratava el tortuós camí de tornada a casa, el tortuós camí del temps de la separació. Petre va tranquil·litzar-me, i em va dir que era millor que ens posàrem en contacte per correu a través del pastor  László Tőkés. D’aquesta manera,  no hi hauria problemes amb les cartes, i ens asseguràvem la intimitat de la correspondència.  Abans de pujar al tren, vam emular  el bes de pel·lícula dels enamorats  a l’andana de l’estació quan el tren es posa en marxa. Totes les presses aturades en un instant d’eternitat; barrots de la nostàlgia que ens empresonarà per sempre més.

En abandonar la ciutat, em vaig sentir bandejada del paradís. Havia tocat un món tan canviant que no havia tingut d’on agarrar-me. Tot era al meu cap.  Véronique i Nathalie intentaven banalitzar la història, i encara bromejaven amb amenaces si no feia bondat, i no anava amb tota la història al meu xicot.  Però, qui pensava ara en Jean Paul? De veritat li havia estat infidel?  No feia temps que tots dos només compartíem un espai comú, i les nostres existències havien deixat d’avançar en paral·lel? Quin sentit tenia negar l’evident?

París, 3 de setembre de 1989

Petre, amor meu,

seria difícil expressar els meus sentiments sense empobrir-los amb la paraula.  Diràs que exagere, és cert. Els sentiments sempre són una exageració de la lògica. I la nostra història, de lògica no en té gens. Va estar tan ràpida que no he tingut temps d’assimilar-la. No sé res de tu i ho sé tot , l’important, vull dir: que voldria tenir-te al meu costat. La resta també és important, però no m’importa: amb qui vius, si comparteixes el cor amb cap altra dona, si els nostres caràcters serien letals per a la nostra convivència... T’he vist un home i t’he estimat. A una dona li agrada ser arrossegada per aquesta força. Potser Véronique, te’n recordes? la baixeta i grassoneta, que és un poc feminista, no ho veuria de la mateixa manera. Ella diu que m’estic comportant com una adolescent.  I en lloc d’ofendre’m, m’afalaga.

Somie que ets al meu costat i entre les meues cames; et somie a tothora i t’estime amb el cos, el cor i l’ànima.

Violaine, toute à toi.

París, 9 de novembre de 1989

Petre, estimat,

ha passat un parell de mesos i no he sabut res de tu. Em faig càrrec dels problemes polítics que torben la teua existència. Ignore si et va arribar la meua carta anterior. Te trobe a faltar més que mai. En aquella missiva, egoista, et preguntava si comparties la vida amb una altra dona, jo que t’amagava la meua vida. Estigues tranquil, la història amb Jean Paul, el meu xicot, tenia els dies comptats des d’abans del meu viatge a Timişoara.   Ara em sent malament perquè l’he ferit. He estat brusca en donar per acabada una història en la qual ell havia dipositat més il·lusions que jo em pensava. Ja se sap, els homes sempre tan discrets a l’hora d’expressar els sentiments. Jo l’he seguit rebutjant, insistent, arrapada al sentiment que em lliga a tu, un sentiment que  és part de mi, i que ignore si tu comparteixes. D’altra banda, si amb Jean Paul jo havia compartit durant tres anys l’existència i la veia nítida per als propers trenta,  tu, en només tres dies, m’has fet somiar una vitalitat que delere,  però que no sé pas com imaginar. Tu, allà a Romania, amb la teua vida, i jo ací. Com podríem viure junts?  Em fa vergonya confessar-t’ho, però m’agradaria tenir un fill teu. Ja saps, les dones tenim aquest instint maternal, i també el rellotge biològic. L’altre dia, en una conferència sobre antropologia, van afirmar que l’instint ens duu a escollir el mascle més adient al nostre propòsit. I aquest ho ets tu per a mi.

Una besada intensa com la nostàlgia que tinc de tu.

Violaine, sans toi.

París, 13 de desembre de 1989

Benvolgut Petre,

quin sentit té escriure una carta que no anirà al correu? Les notícies diuen que el pastor László Tőkés ha estat deportat i que, finalment, ha esclatat la insurrecció a Timişoara. Els mitjans de comunicació parlen d’una carnisseria amb centenars de morts. Però, jo no m’ho crec. Sé que la publicitat del règim agònic és capaç d’ensarronar la dòcil premsa d’Europa. Vosaltres sou homes de pau. Siga com siga, he perdut el contacte que em  lligava amb tu. El govern francés recomana que no viatgem a Romania. Només em queda l’esperança que aquest Nadal passe aviat i s’òbriga un horitzó nou al teu país, una vegada desaparegut Ceauşescu. Ara, ja saps com se les gasta la Securitate, i aquests no desapareixeran com qui gira un full en un llibre d’història. Jo sé que estàs bé i que no m’has oblidat. Jo, que sempre he estat bastant agnòstica, he acabat pregant a Déu que m’escrigueres; però com podries fer-ho si no et vaig passar l’adreça ni les meues cartes no t’arriben?  Sí, ja sé on podries trobar-la. A l’hotel, al registre de pernoctacions sempre prenen nota del domicili dels clients. Sé que seràs intel·ligent i sabràs com trobar-me.

Violaine, inquiète

octubre de 1990

Petre, Petre,

ha passat més d’un any i el meu viatge a Romania ha anat posposant-se.  Em sentia tan perduda! La meua passió per tu ha arribat a ser poc més que un somni adormit.  El lloc deixat per Jean Paul ha vingut a suplir-lo Mathieu, un col·lega de treball, atent, ardorós i romàntic. Les dones som també animals sexuals i hem de viure cada dia!  Perdona, però no sé com trobar-te. Potser ets ja com el meu destí, un pou sense fons, on m’hi capbusse sense veure res clar.

*                    *                     *

He intentat trobar-te a través del Consolat i l’Ambaixada.  En aquest darrer lloc, quan els he dit el teu nom, m’ha fet la impressió que sabien de tu. He hagut d’insistir  moltes vegades i, per fi, han donat per tancada la meua recerca amb un amable: “Ho sentim, mademoiselle, però no podem fer res per ajudar-la”.

*                    *                     *

Fa deu anys i encara em véns al cap. Com som de somiatruites les dones! Sé que ets una quimera, una il·lusió, el món que volia haver construït, castells en l’aire.  Quan deixaré de ser la xiqueta que creia en prínceps blaus i acceptaré l’home que tinc al costat, el qui m’acarona i em comprén quan estic trista? És ell qui comparteix el meu llit, encara que no comprenga els meus somnis i aguante les meues enrabiades absurdes.

*                    *                     *

Meravelles de la tècnica! Aquesta nit, navegant per Internet, he visitat la nostra Timişoara: la plaça on hi havia l’hotel i també el café Flora. La plana i el cel immens, els paisatges que van contemplar la nostra passió. De web en web he tornat al moment històric de la nostra trobada. Parlaven de la insurrecció i la caiguda del règim. Finalment, desemmascaraven aquella carnisseria que no havíeu provocat vosaltres i que tota la premsa europea s’havia empassat. Un agònic Ceaucescu havia enganyat mitja Europa, i es riuria tota l’eternitat des d’una tomba mig abandonada al cementeri. Entre els protagonistes de la revolta que sobrevisqueren he cregut veure el teu nom. Això m’ha tranquil·litzat.

Una amiga m’ha dit que podria trobar-te a través del Servei Internacional d’Informació Telefònica. Ho he intentat algunes vegades. Ho seguiré intentant.  Sé que han passat anys i panys i que deus haver refet la teua vida com he fet jo.  Però també sé que una part de la nostra vida ens pertany, i ningú no ens la podrà arravatar. I encara estic convençuda que ens en queda una altra per compartir, tot i que siga només en la distància. Sentir la teua veu al telèfon després de dèsset anys i quatre mesos em faria reprendre aquell fil que la Parca va tallar sense llevar-nos la vida; deixant-nos, almenys a mi, en un purgatori terrenal, on gaudisc del viure, però sempre amb un ull posat en aquell forat del pany d’una porta tancada, des d’on albirar un paradís encara possible.

Estic nerviosa. Finalment m’han aconseguit  el teu telèfon:  0040/256/435656

─ Da ?

─ Petre?

─ Violaine?

─ M’has conegut ?

─ Naturalment!  Com estàs? Què és de la teua vida ?

─ Jo... no sé què dir. T’he escrit tantes vegades... he pensat tant en tu. Però no en sabia res. Mai no em respongueres.

─ Oh, seria llarg d’explicar . No vaig rebre les teues cartes, ni vaig saber com trobar-te. A més, la revolució em va robar alguns anys. Ja saps, la política és una temptació que no perdona. Acaba xuclant-te fins al moll dels ossos, no et deixa pensar en altres coses. No, no me’n penedisc, ja saps que el país demanava una revolució i les revolucions les fan els homes. Després, passats els anys, entens el sacrifici, però també entens que has estat una víctima doble, primer del règim, després del derrocament del règim. I quan te n’adones, algú ja ha pensat per tu a fer-te una casa i donar-te una família... Tinc una filla.

─ Jo, que curiós, estic com fa dèsset anys. Abans es deia Jean Paul i ara es diu Mathieu. Sempre igual, indecisa. Incapaç d’agarrar el bou de la vida per les banyes. I enganxada com una eterna adolescent a la passió que ens va unir.

 ─ Per a mi, tu també vas ser una passió transcendent, la força que revolta l’home que lluita. Desaparegué la dona i quedà la revolució.  Acabada aquesta, com t’he dit, algú vingué a colgar-se al meu costat, al buit que et corresponia.

─ És possible encara un espai comú?

─ Sí, torna a Timişoara! Tot allò que és nostre és intransferible i està per damunt de tot.

─ M’ho pensaré. Au revoire.

Aquesta nit, Mathieu s’ha adonat que passava alguna cosa. M’ha preguntat a què venia aquest gest tristoi i malenconiós en mi.  Ell pensa que tinc massa  temps lliure, que hauria de buscar-me alguna ocupació. Li he respost,

─ Coses meues! He decidit estudiar romanés.

París, novembre de 2006